Cultura

Quadern d'art

El cartell que Joan Miró va pintar el 1977 per reivindicar institucions és ple d'afirmacions que podrien passar per alt a primer cop d'ull

I tu, què hi veus?

Miró s'ha forjat, gràcies a l'aventura estètica, com
una persona independent

El lector d'aquest article hauria de deixar de llegir-lo i dedicar-se a mirar la il·lustració que l'acompanya, el cartell que Joan Miró va fer per a les mobilitzacions a favor de l'Assemblea de Catalunya els anys immediats a la mort del dictador. El lector hauria de fer l'esforç de llegir el cartell, no pas mirant-lo, sinó rebent l'impacte visual, i després llegir-ne el missatge. Sobre avís que com en tota obra d'art s'hi amaga més d'un missatge, “una polisèmia” –com assenyalà el conseller Tresserras el dia que el lliurà al Museu d'Història de Catalunya.

La majoria dels lectors han llegit a cop d'ull Volem l'Estatut, quan, de fet, Miró escriu en negreta Volem l'estat; i a continuació ho signa, ben estrany, al mig, i encara ho rubrica amb un Ut. Si encara algú ho dubta i es fixa en el menut –per a Miró una formiga val tant com una muntanya–, podrà llegir Volem l'estat, sí, no només un desig, sinó un plebiscit. La fina T volada damunt la L curta ho evidencia, tot i que, perquè passés, també acaba la E amb pinzellada fina. En aquest subtil joc amb l'escriptura, Miró encara posa cames a la A a fi d'avançar i acabarà l'afirmació de Volem l'estat posant el signe d'afirmació sota la T. Les fletxes, escampades i a llapis, assenyalen direccions, tant de marca per al litògraf com per a la voluntat col·lectiva, i trenquen la limitada linealitat de la història en direccions i energies diverses.

Les lletres, pintades en el pla paper, s'afiguren en el cel atzur, un univers poblat per una estrella gràfica i un sol gargot en rotació. El masculí i el femení habiten l'Univers, però és la força del femení la que desplaça el mascle sol i es col·loca al mig. Heus aquí una bandera estelada, sobiranista, independentista. Miró vol un estat no-agressiu, femení, en concordança amb molts catalanistes avançats: un estat postnacional.

Veig Miró, al seus 84 anys, saltant de joia i cridant “Ut, Ut”. És a dir, corejant l'eslògan “Volem l'Estatut”. Ja veieu que les barres són el terra que trepitgem: Miró havia repetit sovint que per pintar tocava de peus a terra, d'on captava l'energia que escampava per l'univers. Però aquest extraordinari pintor arrelat també entenia que la pintura era a prop de la poesia i de la música, i de l'univers. En el primer cas, Ut seria la rima anomenada masculina, és a dir un mot amb accent agut. I també un mot musical, cridat per tots. L'eslògan Volem l'Estatut, que Miró repica amb frescor i humor: Ut, Ut, s'enfonsa com una nota musical dins la terra i les barres acabaran sent les tecles d'un piano. Pintura tocada per la poesia i per la música. Quan la creació transforma, l'estètica és una forma de política total.

L'estil de Miró, inconfusible, s'ha creat partint de l'anònim. Tothom sap que aquest cartell és fet per Miró, més enllà que vagi signat i que hagi estat certificat. El que compta és que parteix dels signes primaris humans, on retorna tot creant una adhesió col·lectiva. El Miró republicà, popular i separatista és un home culte, lector de poesia no pas fàcil, dadaista, compromesa per generació. Sota l'aparença de fàcil i si voleu infantil, el joc amb l'Ut amaga una coneixença superior. Se sap que Miró parlava poc i
que s'expressava sovint amb interjeccions estranyes o amb un cop fonètic amb la llengua. Ut seria, doncs, una afirmació
i una rima. Però Ut és també una conjunció llatina que, conjuntament amb et, fan l'expressió “amb tots els ets i uts”. Afegeix el diccionari:
“Sense faltar-hi res”. Miró rebla el cop: Volem un Estatut que no sigui retallat, volem un estat ple, que no li falti res, amb tots els ets i uts.

Miró s'ha forjat, gràcies a l'aventura estètica, com una persona independent, lliure d'esperit. Pertany a una generació que aspirava internacionalment a un estat propi, independent. El seu compromís artístic, històric, pren amb aquest cartell una renovada actualitat.

Voldria creure, lector, que bé val una visita amb ull real al Museu d'Història. Desitjaria veure una bona cua de bons lectors fent acte de doble militància: per l'art i la política, que es necessiten mútuament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.