Morir a Amèrica (i II)

A El Salvador, desembre passat, un exguerriller del FMLN em va fer de guia. Moisés coneixia força bé el país. Durant mig mes, en travessàrem carreteres, barrancs i senderoles vàries. Al llarg de la seua guerra civil, prou més llarga que la nostra, va perdre muller, germans i la poca salut amb què va nàixer. Sobrevisqué, com molta altra gent, amagant-se per muntanyes i valls. En una ocasió, el van traure ferit. Hagueren de pagar una suma respectable als metges de l'hospital pel seu silenci.

En signar la pau, arribà l'esperança. Dissortadament, també tornà la violència. La guerra no va poder amb la misèria i l'explotació dels de sempre. Els meus amfitrions són els responsables d'una associació que esplota de forma modèlica una finca en l'àmbit agrari, ramader i turístic. Els beneficis són destinats a l'escolarització dels més menuts. És així com les mares —sovint sense marit per mort, emigració o violència de gènere— poden treballar fora casa. Hi ha d'altres iniciatives tan interessants com la seua, però la vida hi és ara molt difícil. Així, a Mejicanos (districte de San Salvador on em van hostatjar) no fa molt fou incendiat un minibús i els ocupants van ser assassinats. Jo mateixa havia d'“enclaustrar-me” cada vespre vora les 6. “Tenien cura de mi” un vigilant i un parell de gossos. El soroll dels coets nocturns —“obligats” en Nadal— es barrejava amb el dels tirs. Cada matí venien parlant Moisès, amics i treballadors del nombre de “caiguts” la nit anterior als seus barris.

Després de la pau “perduda”, Moisès va intentar d'entrar als Estats Units des de Mèxic tot pagant 6.000 dòlars. Dos germans seus ho havien aconseguit i vivien feliçment il·legals a Nova York. Ell no va tenir tanta sort. Després de la presó, hi fou retornat. Avui, la seua segona muller, exguerrillera com ell, ja té les maletes enllestides per anar-se'n a treballar al Canadà amb permís legal aconseguit gràcies a un germà. Moisès hi restarà amb dos fills. És la mateixa història d'altres països de l'àrea. Pels volts de Nadal vénen d'Austràlia, de Nova Zelanda, del Canadà… Si tenen els papers en regla. Abracen els seus, deixen diners i se'n tornen a anar. El problema, ara, és que els països receptors estan curulls d'immigrants que també fugen de misèria i guerres.

La dèria de Moisés per anar-se'n al nord li venia de quan treballava construint l'ambaixada dels Estats Units a San Salvador. Pensava que un país que aixecava un “búnker” a prova de bombes nuclears el protegiria de tot mal.

A qui interessa aquest “repuntament” de la violència? Qui guanya en països de tradició totalitària i torturadora amb una democràcia acabada d'estrenar? La irrupció de maras, de guerres entre cárteles per controlar la droga i de grups paramilitars a les ordres d'oligarques; la creixent espoliació per les multinacionals i la corrupció generalitzada; i, finalment, l'actitud neoconservadora de l'església que, a més, percaça avortistes, han matat l'esperança del poble.

Els amos juguen amb cartes marcades contra democràcies de bolquers. Hi ha voluntat ferma de diàleg des de diversos fronts, com ara el Consejo Nacional de Educación. Atany a la societat civil, però “Ells” estan enfront per impedir-ho.

El Salvador, com altres països de l'Amèrica Llatina, és d'una bellesa contundent. Sembla, tanmateix, que sols poden gaudir-la els de sempre. O els turistes rics del nord. Això sí, darrere filferros i metralletes. Que ells mateixos s'hi fan construir. Els altres, mentrestant, continuen morint a casa o al carrer. D'un tret de fusell o creuant una frontera. O de fam. Això, sí, després d'haver nascut. Calia donar-los l'oportunitat de nàixer.