Repicant i a la processó

M'havia promès a mi mateix no tornar-ne a parlar. M'havia promès deixar que a finals d'any el cadàver polític del senyor Joan Saura rebés laica sepultura, i confiar en silenci que simultàniament el senyor Joan Boada tornés a l'exercici de l'oposició, per a la qual ha demostrat tenir força més aptituds que per al govern. Però no ha pogut ser. El capteniment d'ambdós personatges durant la vaga general del 29 de setembre evidencia que, després de quatre anys al capdavant del departament d'Interior, després de tantes crisis i polèmiques, Saura i Boada encara no han entès res ni han après res sobre les obligacions dels càrrecs que ocupen i les responsabilitats que els són exigibles.

Els fets resulten prou coneguts: el passat dia 29 –sembla que en règim de vaguista a mitja jornada– Joan Boada es va traslladar a la ciutat de Girona (com? en cotxe oficial i amb escorta?) per tal de seguir la manifestació sindical d'aquella tarda, per “estar al costat dels treballadors i treballadores en contra de la reforma laboral” i, així, demostrar als seus potencials votants que les dolçors del poder no han llimat els ullals esquerranosos i reivindicatius del jabalí dels Hostalets d'en Bas. Entretant, a Barcelona es produïen greus aldarulls amb destrucció de béns tant públics com privats i desenes de policies ferits; però el número dos d'Interior havia considerat prioritaris la seva filiació partidista i els seus interessos electorals sobre les obligacions del servidor públic al qual tots els ciutadans, vaguistes o no, de dretes o d'esquerres, paguem el sou.

Davant l'escàndol polític i mediàtic que aquesta conducta provocà, aquell que un sindicat dels Mossos qualifica de “secretari de dia, kale borroka de nit” –i això ens il·lustra sobre l'ambient que es respira dins del cos policial– va replicar que ell “no té cap càrrec de consciència”. Ho creiem, perquè des del 2006 ha demostrat una frivolitat absoluta sobre quines eren les exigències i les servituds de la funció que acceptà. I després, ja en un to més tècnic, volgué aclarir que, dins l'actual organigrama del departament, no és a ell a qui correspon el comandament de la policia catalana.

És a dir que, segons l'interessat mateix i segons el conseller Saura, Joan Boada no té competències en matèria de seguretat. Molt bé. Però, aleshores, ¿com s'explica que al llarg de la legislatura haguem vist Boada presidint el desplegament dels Mossos a Tarragona o a Amposta, i participant en la jornada de portes obertes de l'Institut de Seguretat Pública de Mollet, i signant el conveni de cooperació policial transfronterera amb la Guàrdia Civil espanyola i la Gendarmeria francesa, i…? Què passa, que el senyor Boada només té competències a l'hora d'inaugurar comissaries i en altres ocasions de lluïment, però deixa de tenir-ne quan hi ha problemes d'ordre públic al carrer, i aleshores se'n pot anar tranquil·lament de mani?

Més encara: si al secretari general d'Interior no li pertoquen els temes policials i de seguretat, ¿com és que el diumenge 3 d'octubre (quatre dies després de la vaga) va declarar a Amer (la Selva, demarcació de Girona) que “els Mossos d'Esquadra i la policia continuaran amb la seva feina contra la delinqüència i els delinqüents, i actuaran amb contundència”? Què és això, intrusisme competencial, oportunisme electoralista o, senzillament, barra?

Per molt que alguns segueixin reduint el problema a un tenebrós contuberni dretà, la creença que la gestió de la cúpula política d'Interior durant aquest quadrienni ha estat un desastre és avui compartida transversalment per partits del govern i de l'oposició, per tots els sindicats dels Mossos i dels bombers, per comandaments i bases d'aquests col·lectius. Només un caricaturesc patriotisme de partit, o bé una síndrome de secta aïllada i perseguida, poden explicar que l'actual direcció d'Iniciativa per Catalunya Verds s'obstini a lligar la seva sort a les amortitzades figures de Saura i Boada, i a considerar “actius electorals” els que, fora de la congregació roig-verd-violeta, no són més que un llast. És clar que sí, per congraciar-se amb els antisistema, Dolors Camats parla de la “violència institucional” (es refereix a la dels Mossos?), si el consell nacional d'ICV –partit de govern– crida a boicotejar la visita del Papa, si el tinent d'alcalde Ricard Gomà fa agitació contra Benet XVI des d'un butlletí municipal, aleshores ja s'entén tot.

Però el problema del tàndem Saura-Boada, o el problema d'Iniciativa, desborda de llarg els límits d'aquesta formació i es configura com una expressiva metàfora de les febleses estructurals del segon tripartit. Aquest cop, la gravetat dels desordres a Barcelona mentre el secretari d'Interior portava la pancarta a Girona va desfermar les crítiques des d'Esquerra (Joan Ridao), però sobretot des del PSC. L'alcalde Jordi Hereu es queixà d'imprevisió i descoordinació, la consellera Montserrat Tura considerà “del tot inexplicable” la conducta de Boada, la consellera Marina Geli digué que ella no hauria deixat el despatx per acudir a la marxa sindical, diversos membres del govern deien en privat que haurien cessat Boada de manera fulminant…, i el mateix president Montilla, entrevistat a TV3, es va veure obligat a admetre que Joan Boada “no va fer bé”.

Aleshores –s'han preguntat molts ciutadans– per què no el va destituir? Doncs perquè no podia; perquè Iniciativa no hauria consentit la defenestració del seu número 1 per Girona, dos mesos abans de les eleccions, sense provocar una crisi. I sí, l'estabilitat és una gran cosa, però la cohesió, la seriositat d'un govern, i l'autoritat presidencial encara són més importants.