Els crits de Comadira

A la seva pintura hi ha arbres, cases, camins, muntanyes, escales, alguna capsa tancada, alguna altra d'oberta, un o dos núvols, una mica de cel a l'horitzó. Res més. Cada vegada hi ha menys coses, en els paisatges que pinta Narcís Comadira (Girona, 1942), i més sòlides, més compactes i decisives, en certa manera tan concises i alhora misterioses com si procedissin d'un llenguatge abstracte. Per arribar fins aquí, ha fet un camí llarg de cinquanta anys, des de les primeres obres d'adolescència, encara poblades de figures, d'anècdota, de referents del surrealisme i el pop –de les ensenyances de Domènec Fita, també, i dels monjos del monestir de Montserrat, on va estar ingressat tres anys com a novici–, fins a la plena maduresa d'avui mateix, durant els quals ha anat deixant enrere les influències ambientals (ell prefereix anomenar-les ‘ressonàncies') per acabar escoltant-se a si mateix, encara que deixant que li cantin a l'orella vells coneguts com Giotto, Masaccio o Poussin. “Per dir-ho amb una expressió convencional, has de buscar la teva pròpia veu, i un cop la trobes, ja no fas altra cosa que cridar', va resumir-ho ahir en la presentació de l'exposició antològica que inaugura demà a la Fundació Fita (19 h) i al Museu d'Art de Girona (20 h), les dues institucions que coprodueixen la mostra junt amb el Museu de Montserrat, on es va poder veure aquest estiu.

Són més de setanta obres datades d'entre el 1959 i el 2010 i procedents en la seva major part de la col·lecció particular de l'artista, aquelles que ha volgut tenir sempre a prop, de manera que el visitant podrà contemplar “els Comadira de Comadira”, tal com va dir el comissari de l'exposició, Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó. Falgàs veu en aquestes obres “un dels discursos més lúcids sobre el llenguatge mateix de la pintura, que resol d'una manera tant o més lírica i suggestiva que la pintura denominada abstracta”. Perquè Comadira és, a més de poeta i traductor, pintor, i realista per complicar-ho encara més, així que l'abstracció dels seus quadres està diguéssim que descatalogada: no ha estat mai reconeguda dins el calaix de l'art contemporani. A Comadira, aquesta marginació no l'amoïna excessivament: “Hi ha un partit pres sobre què se suposa que ha de fer un artista d'avui: performance, instal·lació, videoart, fotografia..., i la pintura no hi té pas lloc, es considera una cosa caduca.” Per aquest motiu assegura que no s'ha preocupat tampoc del Bòlit: “Per més contemporani que jo sigui, ja sé que no hi seré pas convidat.” De tota manera, deixa anar que entre els projectes seleccionats en el concurs per escollir l'arquitecte que assumirà la construcció de l'edifici, li han dit que “n'hi ha alguns una mica peregrins”.

Sigui com sigui, Falgàs està convençut que hi ha un deute important amb la generació dels artistes formats en la segona meitat del segle XX que, com Comadira, han anat a repèl del corrent de l'avantguarda internacional i han quedat exclosos del discurs institucional dels museus, les fundacions i els centres d'art del país. Comadira prefereix remetre's al text que ha escrit per al catàleg l'escriptor Jordi Ibáñez Fanés, un text polèmic sobre la situació de l'art català del segle XX que, així i tot, “passarà desapercebut, perquè aquí ningú no llegeix ni discuteix res”.