La família del gas

Diu l'il·lustre historiador de l'economia catalana Francesc Cabana que Catalunya va fer la Revolució Industrial “sense imperi, sense poder polític, sense cotó, sense ferro i amb un país pobre, Espanya, com a mercat”. El miracle es deu a una suma d'esforços col·lectius i individuals, i dins d'aquests, la clarividència d'alguns emprenedors que van projectar la mirada fronteres enllà i que van contribuir a aixecar un país del no-res fins a fer-lo clau dins d'Europa i del Mediterrani.

Alguns cognoms són prou coneguts: Girona, Güell, López... D'altres amb menys ressonància pública però no menys importància. Entre aquests, la família Gil, promotora de l'embrió del que ara és la multinacional catalana més important: Gas Natural.

Tot va començar a mitjan segle XIX. El 1841 el promotor francès Charles Lebon va aconseguir en subhasta del primer enllumenat públic amb gas de l'Estat espanyol: el de la ciutat de Barcelona. Era una època convulsa, amb un context econòmic a anys llum de l'actual. No hi havia bancs on demanar diners, ni tan sols infraestructures mínimes. Espartero havia enviat les tropes de Van Halen a sotmetre una Barcelona insurrecta. En aquest context, la família Gil, encapçalada pel patriarca Pedro Gil Babot, nissaga de llarga tradició del comerç marítim, es va unir a Lebon, com a socis financers, per crear, el 1843, la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (SCAG). Pocs haurien pensat que allò era la prometedora llavor de l'empori energètic actual. La dita “roda el món i torna al Born” es torna a confirmar si pensem que la primera fàbrica es va construir en una antiga vinya dels Gil, just on ara hi ha l'edifici singular que fa de seu corporativa del grup.

Ha passat més de segle i mig de tot plegat. La Fundació Gas Natural acaba de publicar un llibre que fa justícia reconeixent la tasca de la família que va propiciar la primera embranzida del projecte. A la presentació es van sentir les al·locucions del director general de la Fundació, Pere A. Fàbregas; Miquel Valls, president de la Cambra de Barcelona, i les d'Albert Carreras, degà de la Facultat d'Econòmiques de la UPF, i del mateix autor, Martín Rodrigo Alharilla, professor d'història contemporània a la Pompeu Fabra, especialista en colonialisme espanyol.

L'autor, que creu que és un volum d'història econòmica, “però també política social”, segueix el fil conductor de la nissaga dels Gil per traslladar-nos al temps del “capitalisme romàntic”, de gent sense gaires refinaments però amb prou clarividència per apostar per sectors de futur.

Pere A. Fàbregas recorda també fins a quin punt van ser pioners: “No hi havia precedents d'instal·lació d'infraestructures, ja que la de l'aigua no va arribar a Barcelona fins a 25 anys més tard”. Han passat temps i vicissituds: noves primeres matèries i processos, la competència, la pressió de les elèctriques, la Guerra Civil... La família Gil ja no té implicacions, més enllà de les evocadores, amb el nou grup, que ha anat avançant sota lideratges insignes, com la d'un altre visionari, Pere Duran Farell. Actualment, el grup presidit per Salvador Gabarró ja comercialitza una quarta part del consum energètic espanyol, té 20 milions de clients i és present a 23 països. I el futur és allà davant.