No imprimiu la llegenda, feu-ne un videojoc!

La mecànica industrial del món del cinema fa que en el mateix moment en què surt la pel·lícula es vengui el videojoc al mercat. L'espectador que veu les pel·lícules a la pantalla gran i el que juga a casa a vegades confon els límits. El fet resulta curiós quan els films ja no són drames per convertir-se en videojocs, on els que actuen es limiten a superar proves, eliminar els contrincants i redescobrir l'espai entès sempre com un laberint. Bruc, de Daniel Benmayor, cal ser vista com un dels primers videojocs amb la muntanya de Montserrat d'escenari. La idea pot semblar profana, fins i tot sacrílega pel que la muntanya significa com a emblema del catalanisme i la cristiandat, però haig de confessar que, a priori, em resulta simpàtica.

Benmayor no s'interessa pel mite, ni per la història. La seva idea primordial és la de jugar amb un espai abrupte i provocar una situació que faci que el videojoc pugui arribar a ser possible. Quan tot comença, un jove carboner ha aconseguit derrocar a cop de timbal l'exèrcit francès. Napoleó, que encara no ha trobat el seu Waterloo, no li perdona i envia una carta als seus caps perquè persegueixin, atrapin el jove timbaler i li tallin el cap. Un cop exposada la situació, Bruc ens proposa, amb notable eficàcia, tot allò que faria un bon videojoc. Els espectadors ens identifiquem amb el carboner, fugim amb ell, ens refugiem en la muntanya, provoquem els francesos i els anem eliminant un a un. Els francesos, per la seva banda, es presenten com una força bàrbara, destrueixen tots els que es troben al seu voltant, maten la família del carboner i segresten la seva xicota. La premissa del joc passa per saber si dins del laberint –la muntanya–, l'home d'acció serà capaç de vèncer els dolents. No hi ha psicologia en cap dels personatges, només hi ha bons i dolents dibuixats amb línia gruixuda. La història és un tro llunyà, mentre el mite deixa de ser un mite nacional per transformar-se en un nou Rambo. No és una reencarnació del poder verge de la terra alta, sinó la d'un justicier capaç d'anar més enllà de la venjança per poder superar un trajecte físic, que en cap dels casos esdevé un trajecte moral.

L'operació resulta simpàtica, perquè posa en crisi alguns dels preceptes que havien marcat una certa idea de cinema català. El timbaler perd la barretina per convertir-se en un Rambo. El cinema històric s'eclipsa davant del cinema d'acció i el sadisme –a la manera de Mel Gibson– s'imposa com a opció estètica. Lluny, molt lluny, queda aquell temps en què el cinema volia construir la història amb cartró pedra i buscava desesperadament la conquesta de la identitat a partit d'una exaltació mítica/heroica. Encara que Bruc reafirmi el pes de la terra, no és en cap cas un Braveheart català, ni cap mite de l'independentisme. Bruc és més aviat un heroi de videojoc que redescobreix el territori de la seva mobilitat. Sens dubte, l'operació redefineix, també, allò que pot ser el cinema català al marge del cinema d'autor i del costumisme.

Malgrat tot, però, la gran qüestió que planteja Bruc és la de la seva ideologia. El director no ha deixat de dir que l'única ideologia és la de l'acció. Al final, però, hi ha una cita de Napoleó que ens fa pensar. L'emperador es lamenta que la guerra d'Espanya va ser l'inici de la tragèdia de França. Llegida en clau política, la cita és ambigua. Llegida en clau estètica té un sentit peculiar. La tragèdia de França és, potser, la tragèdia d'una cultura il·lustrada, de la seva especificitat cultural davant dels models americans. No és Bruc rés més que un Rambo que lluita per l'hegemonia d'un model de cultura de l'entreteniment basada en l'impacte i oposada a la il·lustració francesa? En una vella pel·lícula de Jean Renoir, Boudou, un ésser dionisíac salvat de les aigües escopia sobre un bust de Voltaire. Bruc també ho fa.