Catalunya sense caixes?

Voldria tan sols fer unes consideracions a l'article de l'antic president de Caixa Catalunya i catedràtic de la UAB sobre els errors de les caixes d'estalvis del dia 19. Jo afegiria al títol “errors... i algunes coses més”

En primer lloc, vull solidaritzar-me com a economista, com a exinspector del Banc d'Espanya i com a directiu jubilat, amb les observacions del professor sobre el tema dels errors comesos per les caixes en els darrers anys, naturalment dirigides pels seus màxims responsables, actuals i anteriors. Alguns també jubilats, però omnipotents quan hi manaven; i d'altres que segueixen actuant com si no fos qüestió seva.

Respecte a l'expansió desenfrenada de fa pocs anys, cal dir que en els equips directius no faltàvem els que discrepàvem de l'esmentada política, mancada de sentit ja a la dècada dels noranta, i que sovint imposaven els responsables nouvinguts de la banca o d'empreses d'auditoria desaparegudes, gràcies a Déu.

Actualment també segueixen les polítiques inversionistes immobiliàries, o de qualsevol altra mena, a gran distància, com ho són les de Llatinoamèrica, França i d'altres que han esdevingut autèntics fracassos que cal denunciar, per no carregar tota la morositat al tema hipotecari dels compradors d'habitatges per viure-hi. És ineludible parlar clar, per no enganyar ningú, i per no fer creure que els responsables són els compradors i no els especuladors promotors d'obres més enllà de les seves possibilitats financeres reals, estimulats per les pròpies entitats finançadores.

El motiu real de certes polítiques errònies era voler convertir-se en bancs i oblidar la veritable funció d'unes institucions populars que podien continuar sent-ho amb una gestió simplement assenyada i d'esperit solidari i popular. Les caixes han viscut gairebé dos segle sense problemes (a desgrat dels grans canvis indiscutibles del sistema financer), i han anat veien com la banca perdia mercat que guanyaven elles, qüestió intolerable per al gran capital, com s'està demostrant per les polítiques dels governs espanyols.

Lamentablement, l'esperit de servei suara esmentat no és el tarannà dels qui ara capitanegen la conversió de les caixes en bancs i la desaparició a mitjà termini de les obres socials que les han fet créixer, amb tot el que això implica de perjudicis per a la gent més modesta de Catalunya, en definitiva l'exclusió financera dels que més dificultats tenen per sobreviure. Només cal veure la gran quantitat de bancs que han hagut de tancar portes i han protagonitzat escàndols financers en els darrers cinquanta anys sense que les caixes hagin patit el mateix.

Que ningú s'enganyi, la situació actual i les presses per tancar aquest procés constitueixen una operació política de gran abast compartida pel govern espanyol, el tripartit català i els màxims responsables de les caixes més potents, que defensen els privilegis de presidir empreses de tota mena (telefonia, autopistes, carburants, etc.) amb unes retribucions fenomenals i supersecretes.

Han fet grans operacions de compravenda d'accions per fer funcionar els comptes de resultats. Això sí, ara amb la crisi “global”, no poden fer crèdits als petits i mitjans empresaris i es fusionen amb entitats espanyoles per liquidar el sistema financer de Catalunya quan el poble aspira a la llibertat.

Amb tot aquest entramat, que fa molts anys que dura, cal preguntar-nos: on és la inspecció del Banc d'Espanya? Què mirava i supervisava aquests darrers anys que tenia els seus funcionaris instal·lats dins de les mateixes caixes? Com pot ser que el governador del Banc d'Espanya atiï el foc de la desaparició de les caixes sense distinció? Tot plegat, benvolguts lectors, ens porta a creure que l'actuació s'ha fet, tant per part del Banc d'Espanya com del govern, basant-se en la politització de caixes espanyoles com Caja Madrid, Castilla-La Mancha o Córdoba. Només la voluntat política del govern espanyol, del color que sigui!, amb la col·laboració del govern tripartit a Catalunya, justifica, les noves regulacions d'aquest tema. Cal no oblidar que el Parlament de Catalunya, l'estiu passat, es va afanyar a adaptar la llei catalana a la llei espanyola, i a la vegada alguna caixa, molt interessada en la seva transformació, ja convoca per al dia 8 de febrer la seva assemblea, “teòricament” màxim òrgan intern, per prendre acords irreversibles.

Poden esperar els estalviadors que per l'actuació dels seus representants i els d'entitats privades i públiques es portin a terme els acords de les transformacions en bancs? Podrà evitar el nou govern de Catalunya aquesta urgent situació? Si no ho aconsegueix, si no escolta la veu de la societat civil, tindrem definitivament un país sense sistema financer propi o, cosa que és pitjor, en mans de la gran banca de l'Espanya profunda. És per això que deia, en començar, que a més d'errors hi ha algunes coses més sobre les caixes a Catalunya.