Advocats a la picota
Robert Momssen és un híbrid, un advocat / delinqüent. “Com tots”, dirà alguna de les moltes persones que malfien dels advocats. No n'hi ha per tant, però l'advocat Jaume Puig (Blanes, 1962) ens ofereix a Momssen una sàtira càustica sobre el seu gremi, fugint de la versemblança voluntàriament. El protagonista és un lletrat amb pistola, espavilat i “amoral, cínic, brutal, egòlatra i cruel”. El redimeix una mica l'obsessió d'esdevenir escriptor: està convençut de ser un gran literat i encara està més convençut de ser descendent del gran Stendhal.
“No és autoodi ni voler dinamitar el món dels advocats des de dins; Momssen és un advocat de ficció. La perversió real és més banal, menys literària”, ens aclareix Puig.
Tot i la tensió intel·lectual del protagonista, Puig combina amb traça dins la coctelera narrativa conceptes com ara crítica, assassinat, atemptat, corrupció política, segrest, violació, profanació de tomba, blanqueig de diners, màfia russa, terrorisme islamista, decrepitud del món editorial, sexe, droga i, en comptes de rock & roll, molt d'humor de tot calibre i pelatge, amb predomini de l'anomenat intel·ligent.
El sociòpata interior
“Primer vaig crear el personatge i quan el tenia tal com volia, fins i tot quan podia pensar com ell i em sentia bé a la seva pell, vaig decidir l'estructura dels capítols, el que volia explicar”. Tot i que nega que tingui res d'autobiogràfic “en sentit estricte”, Puig va arribar a prendre notes en primera persona, com si fos el seu protagonista, i això que “Momssen és un sociòpata que apel·la al sociòpata que tos duem, o podem dur, dins”. Això es fa evident en determinades actituds i, sobretot, en rèpliques políticament incorrectes de Momssen, a la manera del doctor House: alguna vegada tots hem volgut respondre com ell i ens ho hem callat. Per això, tot i que es comporta d'una manera censurable, flaira a heroi asocial. Un divertiment de qualitat, molt recomanable.