Dignitat

En els anys 30 del segle XX, a Alemanya, un govern elegit democràticament, triat en les urnes, va intentar eliminar —i en bona part ho va aconseguir— determinats col·lectius humans per raons diverses: ètniques, religioses, ideològiques, d'orientació sexual, de salut mental, etc. Aquella acció vergonyosa va començar per actes aïllats, no gaire importants i, a poc a poc, va anar creixent i tots sabem com va acabar: en una hecatombe de proporcions gegantines com no s'havia vist mai en la història de la humanitat. Quan tot allò va començar, la gent de bé, les persones sensates, els ciutadans honrats, podrien haver-ho aturat si hagueren plantat cara als fatxendes que volien xafigar i anorrear alguns dels seus conciutadans, però no ho varen fer, es varen inhibir del problema, com si no els afectara gens, com si no tinguera res a veure amb ells. Recordem el poema del pastor luterà i premi Nobel de la Pau Martin Niemöller (Lippstadt, Westfalia, 1892 / Wiesbaden, 1984), —poema atribuït indegudament a Bertolt Brecht—, que us copie a continuació en una versió catalana (en internet podeu trobar fàcilment la versió original alemanya i també altres versions tant en català com en moltes més llengües).

«Primer van anar contra els jueus,

però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no era jueu;

després van anar contra els comunistes,

però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no ho era pas;

van anar contra els intel·lectuals, i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;

després van anar contra els periodistes,

i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;

fins que un dia van anar contra mi, però llavors ja era massa tard».

Si consentim que la llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles siga atacada, menyspreada, vilipendiada, ridiculitzada, humiliada, arraconada, ignorada i minimitzada, si consentim que es degrade, es devalue, s'envilisca i es convertisca en una llengua degenerada, mestissa, bastarda, empobrida, debilitada, depauperada, sense personalitat i, per tant, inútil i prescindible, perdrem la dignitat i l'honor com a poble i també com a persones humanes.

Els atacs contra la llengua dels valencians són atacs contra els valencians, contra tots els valencians —independentment de la llengua que parlem habitualment—, contra la nostra llibertat, contra els nostres drets i contra la nostra dignitat com a persones. Tant els que ens impedixen parlar la nostra llengua com els que ens impedixen sentir-la parlar, atempten contra la nostra llibertat i contra els nostres drets com a ciutadans. Ens discriminen, ens perjudiquen, ens arraconen. I això és un maltractament, no únicament social, no només col·lectiu, és també un maltractament personal, individual, un maltractament a cadascú de nosaltres. És un maltractament psíquic però que moltes voltes —massa voltes— té conseqüències físiques que afecten la nostra salut. No ens en podem inhibir, tenim l'obligació moral d'actuar.

Si els enemics de la nostra llengua i de la nostra cultura —llengua i cultura que són l'essència del nostre poble— aconseguixen destruir-les, eliminar-les de la faç de la Terra, ens hauran destruït a nosaltres com a éssers humans diferenciats, en hauran aniquilat, ens hauran esborrat com a part viva de la humanitat. Serà un holocaust lingüístic i cultural del qual, en bona part, nosaltres en serem responsables per la nostra inhibició, per la nostra por, per la nostra peresa, per la nostra covardia, pel nostre conformisme, pel nostre menfotisme. No podem restar indiferents front als atacs, les agressions, les prohibicions, les humiliacions, els maltractaments. Hem d'actuar. Ens juguem l'existència com a poble diferenciat, com a conjunt de persones amb una llengua pròpia, amb una cultura pròpia, amb una personalitat pròpia dins de l'espècie humana.