Opinió

“Bruts per sempre”

Tenim cap dret a obligar els que vindran a pagar una enorme factura econòmica, ecològica, moral, en haver de vigilar, mantenir i assegurar uns cementiris plens d'escòria procedent del passat?

Els accidents nuclears al Japó ens han de fer pensar si tenim cap dret a posar en perill el futur, l'esdevenidor dels nostres descendents, tot desenvolupant una tecnologia potencialment tan perillosa, que no tan sols té efectes nocius, sinó que són permanents.

És cert que l'exercici de les llibertats comporta riscos i que s'han d'assumir. Cal que ens preguntem, però, on situar aquests límits. Entenem que la frontera l'hem de posar en el punt on les decisions tenen conseqüències irreversibles i que per tant afectarien indubtablement les generacions a venir. Si les solucions les han de trobar els nostres descendents, estem cometent una injustícia, perquè no sabem si disposaran de temps, recursos o saber per aconseguir-ho. El planeta és un espai públic propietat de totes les generacions, un espai que gaudim en usdefruit mentre vivim i que hem de deixar tan net i polit com ens agradaria haver-lo trobat.

Els residus nuclears, creats amb l'explotació de l'energia atòmica o resultat dels accidents, són exemples de la brutícia que ningú vol a casa i de la qual ningú es responsabilitza. Si a més a més resulta que les petjades són indelebles, aleshores estem “embrutant” per sempre la vida dels nostres fills.

Què ha passat al Japó?

L'escenari predictible era un terratrèmol de més magnitud que els experimentats fins al moment de la construcció (grau 7,9 en l'escala de Richter). Però encara que la central estigués dissenyada per a suportar un terratrèmol d'aquesta magnitud, no es va preparar de manera adequada per a suportar un tsunami provocat pel terratrèmol. De fet, va ser la força del tsunami la que va inutilitzar els tretze generadors dièsel d'emergència que havien de subministrar electricitat a la central en cas d'apagada elèctrica. Per tant, es pot concloure que la seguretat és insuficient, tenint en compte els antecedents coneguts i previsibles, malgrat la seva “baixa probabilitat”. Una cosa semblant va passar a Nova Orleans amb el Katrina, huracà de categoria 5. Els dics de contenció que protegien la ciutat només estaven preparats per a suportar-ne un de categoria 4. Fou insuficient.

L'accident ha succeït en un moment important per a la indústria nuclear mundial. En les últimes dècades s'ha vist superada pel creixement de la demanda i la seva contribució al subministrament elèctric ha disminuït, especialment en aquells països amb mercats elèctrics liberalitzats. Només allí on l'estat dicta la política energètica s'estan construint nous reactors (amb l'excepció de Finlàndia i la problemàtica construcció del seu reactor a l'illa d'Olkiluoto).

Fins ara, els principals problemes per a l'extensió de l'energia nuclear eren econòmics, però la crisi nuclear japonesa tornarà a posar de manifest que la seguretat no és tanta com volen fer-nos creure. Adequar les centrals existents, especialment aquelles més velles la vida de les quals es vol prorrogar, farà aquesta energia menys competitiva. Però més enllà de les anàlisis de gestió de risc, és el moment de preguntar-nos, de nou, si realment val la pena seguir amb una tecnologia que, en el seu estat actual, no és capaç d'assegurar, sense els ajuts que paguem entre tots, la seva viabilitat econòmica, la seguretat dels seus treballadors i de la resta dels ciutadans, i el futur dels residus que crea, a més del greu problema per la llibertat que representa la proliferació nuclear. La prudència aconsellaria anar tancant les centrals més velles i augmentar la seguretat de les que s'estan construint. I fer més transparent el seu funcionament i el dels organismes de control, que pateixen d'una preocupant falta d'independència.

El del Japó ha estat un nou i greu avís i n'hem de treure les conclusions pertinents.

Tenim cap dret a obligar els que vindran a pagar una enorme factura econòmica, ecològica, moral, en haver de vigilar, mantenir i assegurar uns cementiris plens d'escòria procedent del passat? Què diríem si ens ho haguessin fet a nosaltres? Ens agradaria haver nascut “bruts” per sempre?

Daniel Gómez Cañete és president de Aeren, Associació per a l'Estudi dels Recursos Energètics. Josep Cabayol Virallonga és president de Sicom, Solidaritat i Comunicació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.