Un toc de poesia

Sovint rebo invitacions d'actes protagonitzats per gent coneguda en la meva època de delegat de Cultura. Si provenen de centres oficials, sospito que és perquè encara no m'han esborrat del llistat. En altres ocasions, imagino un interès deliberat del protagonista. L'exercici d'un càrrec dins de l'àmbit de Cultura genera complicitats. Malament si els defensors d'aquest espai formem capelletes. Cal fer pinya i, fins i tot, prescindir de colors. Un temps de contacte constant va generar, gairebé sempre, afectes i noves amistats. Són les úniques coses que romanen després del càrrec. Hi he procurat seguir fidel. I ara, sense cap obligació institucional, són les que em porten, de tant en tant, a recórrer la nostra geografia un dia per compartir una vetllada poètica a Olot amb Joan Mercader, posem per exemple, i un altre per assistir a Figueres a la imposició de la Fulla de Figuera a Eduard Puig Vayreda, per esmentar un altre cas recent. Un és com és. Sóc amic de Joan Mercader a partir d'una discrepància; per tant, això encara és més important (una discrepància senzilla sorgida d'una informació diferent sobre la desaparició d'una revista lloretenca). De llavors ençà he seguit la trajectòria poètica de Mercader i, malgrat la meva inclinació als poemes rimats i de tall clàssic, em sento seduït per les imatges esplèndides dels versos, sovint lliures, del poeta d'Olot que, aquesta vegada, amb Quart minvant toca, amb punyent profunditat, la tardor de la vida i el camí cap a la mort. Les seves estrofes no poden deixar indiferent, fan pensar i aporten, tot i l'escepticisme d'alguna confessió, un petit raig d'esperança, confirmat amb la dedicatòria autògrafa, a través de la qual em desitja que pugui «arribar a complir 101 anys sense ser vell». De fet, em quedo amb una frase que va dir a la presentació: més que molts anys de vida, val més donar molta vida als anys. Que així sigui.