Una decisió políticament correcta

A Ciutat de Guatemala i altres indrets del país les temperatures entre desembre i gener poden baixar bastant al vespre. Llevat dels hotels de luxe, però, la resta no sol disposar d'escalfadors. A més de l'hostatge tradicional, per arrodonir guanys, alguns propietaris han “reconvertit” les seues vivendes en apartaments de lloguer per dia. A bon preu. Alguns arrendataris ofereixen també un desdejuni casolà i consistent. S'hi beneficien, doncs, butxaques, estómacs viatgers i el tracte amb el natiu. Sempre que hi haja temps per a petar la xerrada. El del “meu” apartament era prim i de trets facials maies evidents. Rebia les meues “comandes” a través d'un telèfon interior i actuava prest. Com molts habitants de l'Amèrica Central amb els quals hi he fet coneixença, parlava en un to de veu baixíssim. Com força guatemalencs, era extremament polit i cerimoniós. Res a veure amb la violència amb què es percacen entre ells.

Carlo Arreaga, propietari de l'agència de viatges Las Cien Puertas, fou el meu conductor al començament. Me'l va facilitar Roberto Madriz, el líder sindical. Es dedica bàsicament al trasllat de clients d'un extrem a l'altre del país. La seua veu, finíssima i subtil, sortia d'un volum corporal destacable. Malgrat el cognom basc, els pares havien vingut d'Argentina. Ha sortit tip de la guerra civil i la dictadura. És per això que justificava algunes decisions del govern d'Álvaro Colom. Era, així mateix, propietari del bar alternatiu Las Cien Puertas. Emplaçat en una galeria colonial destarotada que se suposava tenia cent portes. Al cor de la ciutat. Calia travessar-hi un reixat de ferro tan negre com les nits guatemalenques i un grapat de guàrdies privats. De les portes sota arcades tan sols dues continuaven obertes a dos quarts de vuit del vespre quan hi arribàrem. D'una brollava música caribenya a un volum infernal. Atapeïda de gent. El local de Carlo, per contra, estava gairebé buit. Els “tacos” i las “quesadillas” acompanyats d'una cervesa Gallo, la més popular del país, eren poderosos i gratificants. Els bohemis de “Guate” en són usuaris habituals. I els turistes tafaners. Hi toquen la guitarra i parlen de política. Les parets n'estaven decorades de grafittis ben enginyosos.

A punta de dia, la temperatura era baixa. Aniria pujant a poc a poc fins a les dues. Tanmateix, l'oratge era prou més passable que a Europa, crivellada per neu i pluja.

Carlo viu al cor de “Guate”. No es pot permetre “encastellar-se” en una de les colònies que en brollen com esclata-sangs als afores. Voltades de filferros i custodiades per guardes de seguretat a punta de fusell o metralleta. La vida hi és, hi era, ben difícil. Els veïns són estranys els uns per als altres. Ningú no sap ni sabia en quin bàndol estava la família de la casa del costat durant la guerra. Ni tan sols la pròpia. Contra els depredadors d'ara mateix -narcotraficants, esquadrons de la mort, extorsionadors…- hi ha… la reixa, el guardaespatlles del pobre.

La camioneta de Carlo surt de la capital per la Zona 3 i enfila pel vial cap a Antigua. Són les nou del matí. Entre la boira, creuem el pont que travessa el “barranc dels suïcides”. És difícil distingir-hi les barraques dels pobres. Potser dels més pobres de la terra. N'estan “enganxades” a les costeres. No fa gaire encara hi anava la gent per llençar-s'hi des del pont. Sobretot dones i infants. A Guatemala, la seua situació continua sent esfereïdora. Potser les criatures guatemalenques siguen les més desvalgudes del continent. L'home pot abandonar família de manera impune. Costum i llei el protegeixen. I el govern. Així que les mares prenien els fills de la mà i s'hi llençaven. Les autoritats repararen en el fet que aquesta era una imatge perjudicial del país envers l'exterior. Manaren aixecar un reixat de filferro -i continuem amb els reixats- a banda i banda del pont. Prou alt perquè no poguessen saltar. A un extrem i l'altre apostaren soldats amb metralleta al muscle. Tenien ordre de disparar a matar si sospitaven d'algú que hi volgués saltar. Fou una decisió dels mandataris políticament ben correcta.