Escatologia catalana

Contràriament a la llengua anglesa, en català la paraula escatologia té dos significats contraposats: coneixement teològic de tot el relacionat amb el més enllà (eschatology) i coneixement de tot allò relacionat amb els excrements (scatology). Atàvicament, els catalans han manifestat una atracció per tot allò relacionat amb la defecació, que s'ha fet present en la poesia, el teatre, la novel·la, la pintura (Dalí, Miró), les dites populars (“Qui mengi molt i cagui fort no ha de témer la mort”) i, sobretot, en les festes populars. En el Nadal català hi conviuen harmònicament l'escatologia messiànica (Jesús) i l'escatologia excremental ( caganer, cagatió, cagarada de massapà dels Reis). Joan Coromines recull més d'un centenar de derivats del verb cagar.

Aquesta escatofília dels catalans, que hauria fet les delícies de Sigmund Freud, ha sorprès sempre propis i estranys. Però no cal ser psicoanalista per entendre aquest fet –insòlit i únic a tot el món– i trobar-hi una explicació raonable. En primer lloc, cal remarcar que tot el costumari català està impregnat d'un ruralisme intens que li infon caràcter. Això s'explica pels importants canvis demogràfics que es produïren a Catalunya durant l'avanç sarraí al segle VIII. Fins que Girona i Barcelona foren alliberades pels francs, tota la població havia fugit cercant refugi a les muntanyes i valls pirinenques, on assoliren un sòlid nivell de subsistència i llibertat fent de pagesos i traient, literalment, pa de les pedres. Tothom era pagès o pastor. Aquesta situació s'allargà durant vuitanta-cinc anys i marcà profundament el caràcter i la idiosincràsia dels futurs catalans.

Aquesta atracció pels excrements, sense connotacions vulgars ni irreverents, també té unes profundes arrels rurals i s'explica pel caràcter pràctic, pragmàtic i equilibrat del pagès davant la vida, que a través dels segles s'ha transmès a tota la població, de tal manera que, d'una forma o altra, l'escatologia ha esdevingut consubstancial a l'essència catalana. Aquest equilibri comporta, com a pauta de conducta i interacció amb el medi, el profund convenciment que tot el que ens dóna la terra és ric i cal retornar a la terra part d'aquesta riquesa, en forma del gran fertilitzant, símbol d'arrelament al lloc (ecologisme avant la lettre).