Pintar un món
Un opuscle biogràfic d'Anna Capella, una conferència de Vinyet Panyella i una exposició col·lectiva celebren a Portbou el centenari de l'artista Ángeles Santos
L'artista va enlluernar als trenta amb una obra inquietant elogiada per Lorca i Guillén
“Crec que encara no m'he mort de tan feliç que vaig ser a Portbou quan era nena”, deia Ángeles Santos durant un homenatge que van fer-li fa tres anys, quan n'acabava de complir 97 i no sabia que arribaria a centenària impulsada encara per aquella felicitat d'infància. A Portbou hi va néixer, al novembre farà cent anys, a casa d'un funcionari de duanes que aviat hauria d'acostumar-se, a més del canvi permanent de domicili per evitar complicitats inapropiades, a acompanyar la filla als cafès i salons on es reunien els principals intel·lectuals de l'època, des de Jorge Guillén a Federico García Lorca i Juan Ramón Jiménez, fascinats amb aquella nena que pintava com una santa i una vident, segons Ramón Gómez de la Serna, que el 1929 va anar expressament a Valladolid, on llavors vivien els Santos Torroella, només per veure els quadres d'aquella nena acabada de sortir d'un col·legi de monges que pintava criatures inapetents davant el plat parat a taula, o abraçades a una calavera amb una expressió truculenta d'èxtasi. Avui viu a Madrid, pinta jardins i flors, i algun retrat, i pensa sovint en el mar de Portbou, on durant tants anys tornava cada estiu per retrobar-se amb els avis materns. En justa correspondència, aquesta tarda serà el seu poble de naixement el que homenatjarà aquella artista que va posar un peu a l'abisme i va sortir-ne transformada instituint l'Any Ángeles Santos amb motiu del seu centenari. La celebració, a la qual ella no podrà assistir, arrencarà amb la presentació, al centre cívic Ca l'Herrero (18 h), de l'opuscle Ángeles Santos, entre la vida i la pintura, escrit per la directora del Museu de l'Empordà, Anna Capella, i editat per Vitel·la. Tot seguit, l'escriptora Vinyet Panyella, autora d'un dels primers estudis sobre l'obra de l'artista, parlarà de les Visions de la pintora Ángeles Santos, i a 2/4 de 8 s'inaugurarà l'exposició (Re)visions del món, coordinada per Cristina Massanés, en la qual una quinzena d'artistes contemporanis vinculats a l'Empordà ofereixen la seva personal interpretació d'Un món, el quadre més conegut i enigmàtic de l'artista, que durant quinze anys, entre 1977 i 1992, va estar exposat al Museu de l'Empordà, abans que fos adquirit pel Museu Reina Sofia. L'exposició col·lectiva, en què participen Pere Bellès, Rosa Brugat, Roger Cortés, Miquel Duran, Xavier Escribà, Antonio Federico, Montse Herrera, Teresa Jordà Vito, Assumpció Mateu, Norman Narotzky, Ramon Pujol Boira, Gemma Romero Goday, Carme Sanglas i Hélène Yousse, viatjarà després a l'edifici Miramar de Sitges, municipi on Santos va residir els anys setanta i vuitanta, on es podrà veure del 17 de juliol al 7 d'agost.
Un dau explosiu
“Cada dia quan es posa a pintar mata un drac, i ella ni se n'adona”, escrivia Francisco de Cossío després de visitar l'exposició d'Ángeles Santos a l'Ateneu de Valladolid, l'abril de 1929, i adonar-se que la pintura d'aquella principiant de disset anys no era tan sols d'una monstruosa i anormal precocitat, sinó un cas de desinhibició i audàcia sense antecedents; una obra tan lliure, tan estranya, a vegades fins i tot tenebrosa, que tenia més aviat “el color d'un somni”. Era la primera vegada que Ángeles Santos exposava l'enorme tela que havia tingut penjada amb xinxetes al costat del llit per anar-hi abocant a poc a poc les criatures nocturnes, ingràvides i marcianes que formarien Un món, aquest seu planeta en forma de dau llançat a l'espai com un xiscle electritzant, i Tertúlia, l'altre quadre que li ha donat la immortalitat –junt amb el record del mar de Portbou–, on va pintar quatre modernes, és a dir, quatre dones soles entre elles en una atmosfera de lassitud i tedi que llegeixen, fumen i somiegen.
El seu germà, el crític d'art Rafael Torroella, diria molts anys després que Angelita havia impactat a Castella com un meteorit precipitant-se al buit, però una deflagració d'aquesta magnitud havia de deixar per força seqüeles en aquella jove incendiària que ja amb prou feines menjava ni dormia, només pintava, llegia, plorava. Avui potser li haurien diagnosticat una anorèxia: als anys trenta la van internar en un sanatori. Hi va estar poc temps, però n'hi va haver prou perquè aquella Angelita endimoniadament brillant triés, en lloc de l'art, la vida. Ja no pintaria mai més com abans, i bona part de la seva obra seria destruïda o repintada per ella mateixa o el seu marit, el també pintor Emili Grau Sala. Per sort han sobreviscut algunes de les teles més importants d'aquella època, Un món, La terra (avui al Museu de l'Empordà) i Tertúlia, i el poderós autoretrat de l'artista, atònita davant la seva pròpia imatge revelada, i escenes d'infants sobretot, d'una insaciable soledat.