Joaquim Solé Vilanova: “D’aquí a un any hi pot haver ajuntaments que no puguin pagar les nòmines”

La necessària reducció del dèficit ha posat en el punt de mira les finances d’autonomies i ajuntaments. Joaquim Solé Vilanova, expert en la matèria, les examina.

Premis Nobel com Stiglitz i Krugman han alertat que hem caigut en una “histèria del dèficit”. Ho comparteix?
Tot país, comunitat autònoma i ajuntament té les seves particularitats, però la preocupació pel dèficit és oportuna. A Espanya, si el dèficit estigués controlat, emmarcat dins d’un pla d’endeutament ben calibrat, no seria preocupant. Però en aquests moments la sensació és que el dèficit està desbocat a totes les administracions: la preocupació és pertinent.

No s’han calculat les conseqüències dels plans d’estímul?
És evident! En un inici vam voler evitar l’alarmisme, però a posteriori hem incorregut en uns dèficits molt més grans del que s’havia previst, sense planificar-ne la reducció.

L’administració central ara ja s’ha centrat en la reducció del dèficit?
L’austeritat necessita un replantejament de les formes de gastar: si l’objectiu és reduir la despesa, els recursos, als tres nivells d’administració, es gestionaran de forma més eficient. Dit això, sóc partidari d’una reducció dels sous de totes les persones que treballen a l’administració.

És difícil que cap govern s’atreveixi a retallar el sou dels funcionaris.
És difícil, per qüestions legals i per qüestions de valentia. Però si en èpoques de bonança vam augmentar els sous i vam millorar les condicions de treball amb reduccions horàries, avui, en plena crisi, seria lògic retallar els salaris. Perquè de la mateixa manera que al sector privat els sous s’han ajustat al context actual, al sector públic, on moltes vegades s’han augmentat els salaris per equiparar-los precisament al sector privat, també s’haurien d’ajustar a la baixa.

Els principals problemes d’estabilitat pressupostària es focalitzen ara en autonomies i ajuntaments? La ministra Salgado els exigeix austeritat.
Si examinem els dèficits dels ajuntaments des d’una perspectiva macroeconòmica, representen un percentatge molt petit del total. I si deixem de banda Madrid, el percentatge encara és menor. El problema dels ajuntaments és de solvència: n’hi ha que estaran endeutats durant molt de temps. Pel que fa a les autonomies, hi ha molta diversitat, si bé n’hi ha algunes que encara no han après què és quadrar un pressupost i es comporten com a males gestores. Són autonomies que ja actuaven així sense les competències d’educació i sanitat i que després d’assumir-les han exagerat la seva tendència a gastar.

Teresa Garcia-Milà afirma que la gestió dels recursos seria més eficient si les autonomies tinguessin tota la responsabilitat sobre els ingressos.
El polític autonòmic expert en finançament sap que té un poder tributari notable. El marge de poder fiscal encara assolible per les autonomies sense causar problemes fiscals existeix, però és menor del que alguns pensen. I sociològicament, polítics autonòmics, ciutadans, i també l’administració central continuen creient –o volen creure– que la responsabilitat tributària és de l’Estat.

Vol dir que hi ha federalisme fiscal però que els territoris abonen la idea contrària per eludir responsabilitats?
Pel que fa a la despesa tenim clarament federalisme fiscal; i pel que fa a la descentralització dels ingressos, el nostre sistema és força modèlic i en alguns aspectes –potestat sobre l’IRPF, els impostos cedits...– hem anat fins i tot més enllà que països federals com Alemanya. Tot i així, sociològicament, el ciutadà, amb excepcions com l’impost de successions, creu que la responsabilitat sobre els ingressos segueix sent de l’Estat. Això no és bo per al sistema.

El dèficit fiscal justifica els números vermells d’alguns territoris?
El dèficit d’algunes autonomies es deu al fet que no assumeixen la responsabilitat fiscal. Però és comprensible que fins que no es vegin obligades a controlar de veritat el dèficit, no assumiran plenament la seva responsabilitat ni els costos polítics que això suposa –augment dels impostos o reducció de la despesa–. El rol centralista que manté l’Estat fa que hi hagi una tutela fiscalment malaltissa.

Està justificat que Salgado cridi a l’ordre autonomies i ajuntaments?
Hi ha algunes comunitats autònomes que sempre es refien de l’Estat perquè els resolgui els problemes...

Catalunya també?
Catalunya no segueix aquest patró: la nostra idea d’autogovern és molt més potent. És a dir, som menys provincians, estem menys pendents de la metròpoli que altres comunitats autònomes.

Quines són aquestes autonomies?
Aquelles que en el moment del desenvolupament de l’Estat de les autonomies no estaven cridades a constituir-se en comunitats autònomes, com és el cas de les dues Castelles. En aquell moment es pronosticava com a màxim 10 autonomies, i n’hem acabat tenint 17!

El ‘café para todos’ és poc eficient?
Totalment! K.C. Wheare, un clàssic del federalisme, deia que els territoris dels Estats federals han de tenir una clara voluntat d’autogovern i han de tenir un planter de polítics i tècnics permanentment. Si una autonomia no té una gran vocació i és petita, pot ser que tingui dificultats per trobar aquests polítics i tècnics que es necessiten per a la gestió pública.

I això contribueix a gastar sense assumir responsabilitats.
A gastar i recórrer a l’Estat central si les coses van malament.

Ajuntaments: com incideixen els seus problemes financers en el sector privat?
Molt! Si un ajuntament s’endarrereix en els pagaments, fa que els seus proveïdors no puguin complir els seus compromisos. I si un ajuntament es demora moltíssim en els seus pagaments, i això està passant, provoca la suspensió de pagaments i fins i tot el tancament d’empreses!

Les patronals exigeixen l’escurçament dels terminis.
Les patronals es queixen, amb raó, que tot i que hi hagi el compromís de pagar en un determinat termini, quan hi ha incompliments cap empresa s’atreveix a dur l’administració als tribunals, entre d’altres motius perquè el procés judicial és molt lent.

Garcia-Milà apuntava que el Pla E s’hagués pogut dedicar en part a satisfer els pagaments endarrerits.
Hauria estat una solució: els proveïdors no haguessin tancat i no s’hagués augmentat l’atur. Però l’objectiu del Pla E era la creació d’ocupació. I hem de tenir en compte també que moltes vegades els ajuntaments no paguen els proveïdors per manca de seriositat i rigor en la gestió.

Els ajuntaments no paguen puntualment no pas per manca de liquiditat sinó per irresponsabilitat?
Sí. Si avui els manca liquiditat és perquè en el seu moment van impulsar determinats serveis que exigeixen un manteniment costós –com una biblioteca o una guarderia– amb uns ingressos molt cíclics, vinculats al sector immobiliari, que ara han caigut i que no es recuperaran en els propers anys.

Van aspirar a jugar a una divisió que no els corresponia i ara no poden ni pagar les seves factures?
Molts ajuntaments volen jugar a divisions superiors: hi ha ajuntaments de 3.500 habitants, en números vermells, que han programat piscines cobertes quan aquestes són molt deficitàries fins i tot per a ajuntaments de 10.000 habitants!

Aquests ajuntaments no són víctimes d’un mal sistema de finançament sinó de la seva supèrbia?
De la seva inconsciència i manca de planificació en la gestió pública, que es pot traduir en l’impagament dels deutes contrets: si s’assumeixen més despeses, s’ha d’assumir la responsabilitat i això vol dir augmentar els tributs propis si cal. Avui ja és pitjor un gran dèficit, haver-nos cruspit els estalvis dels propers 20 anys i fer-nos viure en la ficció fiscal, que augmentar determinats tributs.

Com es pot forçar als ajuntaments a pagar dins del termini als proveïdors?
Han de fer un pla de sanejament seriós amb disposició a complir-lo. El problema és que molts ajuntaments, amb les eleccions a 14 mesos vista, no faran plans d’austeritat. I si n’estan fent i preveuen una pujada forta d’impostos i taxes, no els aplicaran fins després de les eleccions.

Aquesta demora es pot traduir en molts tancaments d’empreses!
No només això: abans del maig del 2011 hi pot haver ajuntaments que no puguin pagar les nòmines!

Últim tema: quina valoració fa del pla d’austeritat de Salgado?
Trobo a faltar un pla més ràpid i més clar. La indecisió i contradiccions que s’han evidenciat els últims mesos no són bones ni per a la imatge exterior ni per als ciutadans.

Com valora l’increment de l’IVA?
Potser no és el moment oportú per apujar-lo, tot i que l’augment del 2% no és un mala política si tenim en compte que l’IRPF, encara que ens pesi, té cada vegada menys pes en detriment de l’IVA, que serà l’impost del futur. I a més, a Europa, som dels que tenim un tipus més reduït. Amb un alt dèficit i en un context de crisi com l’actual, no és una mala decisió mantenir la despesa en determinades partides socials, i augmentar, per altra banda, els ingressos a través de l’augment d’alguns tributs.

El govern s’atrevirà, com demana, a abaixar el sou dels funcionaris?
Això requeriria molta valentia i pactes polítics d’alt nivell avui improbables. Però a l’exterior guanyaríem molt prestigi i reduiríem el dèficit!