Economia

DE MEMÒRIA

De les barraques als polígons

Es construïren, en general, damunt de sòl públic no edificable: vessants muntanyosos, vora el mar, proximitat a ferrocarrils, zones militars. Il·legals, és clar. Les edificacions senzilles, construïdes també il·legalment, però en sòl privat, que s'havia comprat, o sobre el qual existia opció de compra, no serien barraques: eren casetes, o pisos de passadís. Sovint, autoconstruccions. Barraques i casetes formarien uns barris marginals, amb una inicialment molt feble integració a la xarxa urbana

Des dels anys 1890, i amb un màxim als anys 1940-50-60, un sector dels habitants de l'aglomeració urbana de Barcelona s'allotjà en barraques. Fins a 100.000 persones, quasi un 10% de la població. Les barraques urbanes eren unes edificacions lleugeres, fràgils i insegures, destinades a habitatges de petites dimensions (màxim: 20 m²) construïdes amb materials de rebuig, trossos de llauna i d'uralita, totxos recuperats, fustes, cartrons. Sense aigua corrent, sense desguassos, sense electricitat.

Es construïren, en general, damunt de sòl públic no edificable: vessants muntanyosos, vora el mar, proximitat a ferrocarrils, zones militars. Il·legals, és clar. Les edificacions senzilles, construïdes també il·legalment, però en sòl privat, que s'havia comprat, o sobre el qual existia opció de compra, no serien barraques: eren casetes, o pisos de passadís. Sovint, autoconstruccions. Barraques i casetes formarien uns barris marginals, amb una inicialment molt feble integració a la xarxa urbana. El MUHBA (Museu d'Història de Barcelona) n'ha fet, al 2008-12, tot un treball de recerca, i n'ha presentat al públic el conjunt, i molts detalls.

Les barraques, i les casetes, foren producte de l'enginy i de la perícia d'aquells que no podien ni trossejar més els habitatges existents, ni rellogar, ni viure amuntegats a casa d'uns parents. Els que no tenien accés ni a un pis, ni a una simple habitació, ni que fos al terrat, o al soterrani, d'una casa d'escaleta. En un primer moment, a finals del XIX, servirien les barraques dels pescadors de la Barceloneta, les dels hortolans i dels picapedrers de Montjuïc. Els habitants-constructors de les barraques –sovint, immigrants de l'última fornada- tindrien unes feines que, traduïdes en ingressos monetaris, els oferien la possibilitat d'alimentar-se, de vestir-se i de gaudir de la gran ciutat. El treball de la construcció de les barraques seria, és clar, un treball clandestí, de vegades, nocturn: autoocupació, o treball solidari destinat a ajudar parents, veïns o coneguts. La titularitat de l'ocupació del sòl, i de la construcció, era inexistent (com ho són avui, per cert, moltes activitats productives o distributives).

En alguns casos, les barraques tenien uns paviments o unes parets d'una certa qualitat (que les feien semblants a les casetes autoconstruïdes). Fins al punt que es van arribar a vendre, revendre, llogar i rellogar barraques, tot i el seu caràcter alegal. En la mateixa direcció, alguns nuclis de barraques van generar alguns petits equipaments comercials i, al final, accessos diversos a les xarxes urbanes formals.

Als anys 1920, les barraques de Barcelona es localitzaren arran de mar, a Montjuïc, al costat de les línies de ferrocarril, d'algunes colònies agrícoles i d'alguns cementiris. En la postguerra de 1939, les àrees amb barraques van créixer: per exemple, a zones relativament mal comunicades com la Diagonal, entre Capità Arenas i Numància, on, a més de barraques, hi hagué coves habitades. El MUHBA ha convertit una barraca en una peça de museu: construïda als anys 1940 al turó del Carmel, aprofitant una bateria de defensa antiaèria instal·lada durant la guerra de 1936.

Des del sector públic, i des dels anys 1920, s'han anat proposant (amb llargs silencis entremig) dues grans línies d'actuació. Una, és la transformació de les barraques en casetes, i dels nuclis de barraques en barris, amb carrers urbanitzats. L'altra, és la construcció de polígons, la producció massiva d'habitatges mínims per allotjar-hi els barraquistes. Els quatre primers polígons foren els de 1927-29: un rere Montjuïc, un altre al turó de la Peira i dos al costat del riu Besòs. El gran salt, però, fou a partir de 1957-59. Amb polígons d'iniciativa pública (com Montbau, a la Vall d'Hebron, o la Mina, a Sant Adrià de Besòs) i polígons d'iniciativa privada (com Bellvitge, a l'Hospitalet, o Sant Ildefons, a Cornellà.

Canvi de paisatge

Al 1972, els projectes de polígons d'habitatge de 1957 eren vistos, en un atles promogut i publicat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, així: “Aquest canvi en l'estratègia del sector públic, perfectament lligat a «immobiliàries, empreses industrials, entitats i particulars», modificarà en una dècada el paisatge urbà del cinturó de Barcelona” (Atlas de Barcelona. Siglos XVI-XX. Barcelona, COACB, 1972).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.