Economia

La crisi del bipartidisme s'estén també al món sindical

Els sindicats majoritaris perden afiliacions mentre els alternatius creixen. Sorgeixen corrents crítics a dins i a fora de CCOO i UGT

Defensem el conflicte, ben entès, davant de la concertació
La gent no
s'ha sentit representada pels grans sindicats
El sindicalisme
és negociació, però també lluita
i mobilització

El bipartidisme a l'Estat espanyol està en crisi. La desafecció de la ciutadania envers els dos partits majoritaris i l'auge de les forces més petites, especialment de Podem, posa en qüestió el domini de PP i PSOE. A Catalunya, les enquestes també apunten una fragmentació del vot.

Malgrat que és en el terreny polític on més evident s'ha fet la desafecció, aquesta també s'ha traslladat al món sindical. Escàndols com el dels ERO a Andalusia o el de les targetes opaques han esquitxat els sindicats majoritaris. A més, han proliferat les veus que han posat en qüestió la seva resposta a la crisi i a l'afectació que aquesta ha tingut sobre els drets laborals i socials.

En aquest context, han aparegut corrents crítics a l'àmbit intern i extern. Per exemple, des de les bases de CCOO ha sorgit un corrent crític amb la direcció. Aquest mateix cap de setmana està prevista la trobada estatal dels més de 800 sindicalistes que s'han sumat a Guanyem CCOO. En el seu manifest, aquest corrent reclama que es posi fi a l'estratègia de concertació social per recuperar un sindicat més combatiu, a més de la dimissió de la comissió executiva confederal i la celebració d'un congrés extraordinari.

Un altre exemple és Somos Sindicalistas, una formació sorgida del cercle de sindicalistes de Podem. Malgrat que els impulsors formessin part d'un dels cercles del partit de Pablo Iglesias, ambdues parts deixen clar que el sindicat és independent del partit.

Els alternatius.

Més enllà d'aquests nous corrents, el clima de desafecció envers els sindicats majoritaris ha estimulat els considerats alternatius. Tot i que encara estan a una gran distància de CCOO i UGT, aquestes formacions han vist com l'afiliació creixia, just al contrari del que passava en els dos grans sindicats. Des de CCOO i UGT justifiquen aquesta caiguda per la crisi econòmica i l'increment de l'atur i la comparen a les que s'han donat en altres moments històrics semblants.

El cert és, però, que a altres sindicats ha crescut el nombre d'afiliats. Per exemple, el 70% dels afiliats de la CGT de Catalunya s'han incorporat al sindicat en els darrers anys. La Intersindical Alternativa de Catalunya o la Coordinadora Obrera Sindical també reconeixen que ha estat en els darrers anys quan s'han produït creixements més significatius.

La tendència també es fa palesa en la representació sindical als centres de treball. Segons la CGT, entre 2004 i 2013 va augmentar un 30% el nombre de delegats i delegades del sindicat als comitès d'empresa i les juntes de personal. L'increment en el que va d'aquest 2014 és superior al 26% i, segons el mateix sindicat, les perspectives per a la campanya d'eleccions sindicals que tindrà lloc els propers mesos són molt positives i esperen entrar a noves empreses.

Lluís Blanco, portaveu de la IAC, afirma que els set sindicats que la conformen han augmentat de manera constant el nombre de delegats. “En gairebé totes les eleccions hem crescut en detriment de CCOO i UGT.” Blanco assegura que on més els costa entrar és allà on sindicats alternatius com la CGT estan presents. Amb vistes al futur, el portaveu de la IAC confia mantenir o augmentar la representació en serveis públics, administració pública i grans empreses. En el cas de les pimes reconeix que és més complicat perquè CCOO i UGT tenen una posició més consolidada i pocs treballadors s'atreveixen a presentar candidatures alternatives.

La CGT, la IAC i la COS, tots tres assemblearis, defensen que fan les coses diferents als dos sindicats majoritaris i això, segons diuen, els ha permès quedar al marge de la desafecció. Cap de les tres organitzacions no rep subvencions per impartir cursos de formació, una de les fonts de finançament lligada a alguns escàndols de corrupció. La major part del seu finançament prové de les quotes dels socis. La IAC, per exemple, rep subvencions de l'Estat i la Generalitat, però equival al 5% del seu pressupost. La COS no rep subvencions.

Més enllà d'això, totes tres refusen la concertació i el pacte amb la patronal i el govern, i advoquen per un sindicalisme més combatiu. “Defensem el sindicat del conflicte, ben entès, davant el sindicat de la concertació”, comenta Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT. “Els grans sindicats han conviscut amb el poder i la gent no s'ha sentit defensada per ells”, declara Pep Giner, de l'àrea d'organització de la COS. “No s'ha de pactar, s'ha de lluitar”, afegeix. En una línia similar, Blanco afirma que el sindicalisme “és negociació, però també lluita”. “Sense mobilització no es va enlloc”, sentencia.

Les cares

Tot esperant la renovació dels líders

Com en l'àmbit polític, algunes veus han reclamat una renovació en els lideratges dels sindicats majoritaris. En aquest aspecte, hi ha una diferència clara entre UGT i CCOO. El secretari general del primer, Cándido Méndez, està al capdavant del sindicat des de l'any 1994. S'ha presentat i ha estat reescollit com a líder de la UGT a fins a sis congressos. Recentment ha anunciat, però, que no es presentarà al pròxim, que es farà l'any 2016. Ignacio Fernández Toxo, en canvi, va accedir a la secretaria general de CCOO el 2008. L'any passat va ser reescollit en el desè congrés del sindicat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a