Jubilació precària

Model qüestionat

Bàsicament, són dos els models que s'utilitzen per assegurar les pensions de jubilació: el de capitalització, en què el treballador abona al llarg de la seva vida una quantitat que l'Estat custodia i que generarà la futura pensió, i el de repartiment, que és el sistema que s'aplica a l'Estat espanyol.

En el model de repartiment, “els ingressos que es generen amb la força laboral del país serveixen per pagar les pensions d'aquell moment”, explica Ramon Adell, catedràtic d'economia de l'empresa de la Universitat de Barcelona, un dels sis participants en les Converses amb el Banc Sabadell, que patrocina mensualment l'entitat i que s'emetrà avui a les 22 h a El Punt Avui Televisió.

Sobre aquest sistema, Sílvia Ávila, sotsdirectora de Banc Sabadell, puntualitza: “Fins fa molt poc permetia que una gran part de la població arribés al moment de la jubilació amb dret a cobrar una prestació important, comparada amb el seu últim sou. Era habitual rebre una paga situada entre un 70 i un 80% sobre l'últim salari, mentre que en altres països europeus aquest percentatge baixa fins al 40 i el 60%. La reforma l'està fent variar significativament.”

La llei 27/2011, d'1 d'agost, sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social, no està exempta de polèmica. “Totes les reformes, com que s'han fet en un moment de crisi, en lloc d'acarar els ingressos s'han centrat en les despeses. I la reforma de la Seguretat Social es va orientar preferentment a reduir l'import que tindrà la pensió mitjana en el futur”, puntualitza Josep Lladós, professor dels estudis d'economia i empresa de la Universitat Oberta de Catalunya.

D'altra banda, la reforma de la Seguretat Social es va afegir a les del mercat laboral –febrer del 2012 i desembre del 2013–, “que van penalitzar molts treballadors, obligant-los a jubilar-se anticipadament, sumant aquesta situació a la retallada de les pensions i l'ampliació del càlcul de la seva jubilació”, indica Luisa Montes, representant de CCOO de Catalunya a la comissió executiva de l'Instituto Nacional de la Seguridad Social i del Fogasa a Barcelona. En aquest sentit, Eusebi Colàs, doctor europeu en dret i professor de dret del treball i de la seguretat social a la UPF, destaca una dada significativa: “La crisi es va endur d'una manera molt ràpida 3,5 milions de llocs de treball, de cotitzadors, gràcies a les reformes laborals que van flexibilitzar les condicions de treball i els mecanismes de sortida.”

Jordi Costa, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, troba notori que l'edat de jubilació, fixada fins a la reforma en els 65 anys, “no és real, ja que molts passen a ser pensionistes abans d'arribar a aquesta edat”, i seria significatiu per a la viabilitat del sistema ajustar la realitat a l'edat estipulada perquè aquest fet “unit a l'augment de l'esperança de vida i a la taxa de persones inactives, que es situarà el 2025 en el 33,6% en la franja de població d'entre 15 i 64 anys, i arribarà al 67,5% el 2050, farà bastant difícil mantenir l'actual sistema de pensions”.

És evident que la qüestió demogràfica juga en contra. Mentrestant, la guardiola va minvant. “Però llavors –explica Lladós– decidim emprendre una reforma que la fem a la brava, molt dura, dins del context europeu.” Colàs veu “alguns aspectes de la reforma del 2013 inconstitucional, perquè malgrat que es redueixi la capacitat adquisitiva de les pensions i la taxa de reposició, la Constitució marca un límit mínim per tal que les pensions siguin suficients”: “Podem plantejar-nos quin model volem, però tenim uns límits que vénen marcats per les normes internacionals i per la mateixa Constitució”, remarca.

Creixement i estalvi

Que les pensions puguin desaparèixer és un tema que amoïna. Costa assegura que “mentre hi hagi gent que cotitzi hi haurà gent que cobrarà”, tot i que destaca: “Pagar o no pensions és un tema d'elecció, ja que hi ha uns pressupostos i són els governs els qui trien a què s'han de dedicar. Tanmateix no podem alarmar ningú dient que no es cobraran pensions, ja que la guardiola és un més a més dins dels pressupostos de l'Estat.” En aquest sentit, Adell puntualitza que “augmentar el deute no és la solució” i assegura que el que cal és “generar més activitat i més ingressos, i mentalitzar la gent que estalviï perquè, tot i que ara sembla una afirmació gairebé ofensiva per la situació que s'està vivint, és un principi general i a llarg termini. Això sí, l'estalvi ha d'anar acompanyat d'ajuts fiscals”, sentencia.

Per Montes, en canvi, el tema “no és econòmic, sinó polític”. Assegura que “s'han d'abordar els ingressos i no les despeses, i per això són necessàries polítiques d'ocupació estable i de qualitat, i control del frau. En definitiva, recuperar el Pacte de Toledo i el seu esperit per tal d'assumir de manera consensuada les alternatives que s'han de donar”. També Ávila creu que s'ha de prioritzar el creixement i la generació de feina de qualitat, però “acompanyat de la coresponsabilitat individual, perquè això va en benefici del país i de les pensions”. Ávila advoca per “una entesa de país que permeti estabilitat i, alhora, donar als joves el missatge que anem cap a unes pensions sostenibles però més reduïdes i, per tant, s'ha d'actuar també individualment”.

Tanmateix, els tertulians coincideixen que incidir tan sols en la reducció del Fons de Reserva de la Seguretat Social és una visió massa a curt termini. Adell aconsella fixar-se en la taxa de cobertura, és a dir, comptabilitzar els treballadors que es necessiten per pagar una pensió. “Ara –explica– estem en un i mig, però en necessitem com a mínim dos i mig. I aquesta és una realitat que anirà a més perquè, afortunadament, en els últims 140 anys l'esperança de vida ha augmentat de sis hores cada dia. Per tant, la demografia serà l'autèntic vent en contra de l'economia durant els pròxims vint anys.”

En vista d'això, Adell també recomana “exigir responsabilitat política per plantejar aquest problema, no amb l'horitzó de les pròximes eleccions, sinó amb la previsió de vint anys”. Per ell, la solució “és créixer més. Aquesta hauria de ser la veritable aposta, però amb el convenciment que no vindrà del sector públic”. A més, insisteix que s'ha de mentalitzar la població que ha de fomentar l'estalvi. Però això “requereix un pacte a llarg termini que malauradament no s'està produint, perquè la frontera sembla sempre està en les pròximes eleccions”. Ávila comparteix aquesta visió a mitjà i a llarg termini, tot i que alerta que s'ha d'incidir en el tema demogràfic, “que no només afecta aquí, però que a l'Estat és molt clar. No ens podem quedar amb els braços plegats”.

Sobre la taula hi ha dues qüestions clau per al futur de les pensions: una població envellida i una pensió més baixa del que hom s'espera. I això, per Lladós, “exigeix un canvi cultural que, per als ciutadans, significa tenir una major coresponsabilitat amb la seva renda i, per tant, s'haurà d'apostar per un sistema complementari de pensions privades o professionals o d'empresa. I, per una altra banda, l'administració ha de fomentar fiscalment l'estalvi”.

Model productiu

Segons Josep Lladós, la situació actual del sistema de pensions indica, primer, “el fracàs del funcionament del mercat de treball, que quan arriba una crisi expulsa massivament treballadors i els torna a recol·locar lentament, amb salaris molt més baixos i en condicions de menys estabilitat. Això suposa que avui la cotització mitjana és un 8% inferior a la del 2009. I en segon lloc, el frau fiscal, molt més elevat que a la resta d'Europa i que es paga, entre altres coses, amb l'equilibri del sistema de pensions”.

La clau, apunta Lladós, és millorar la productivitat. “Si creem llocs de treball més productius es poden pagar salaris més alts, hi ha rendes més elevades, beneficis més alts, es paguen impostos més elevats i, per tant, es poden sostenir pensions més altes. El tema demogràfic ens juga igual de malament que a la major part d'Europa, però el model productiu sí que està a les nostres mans.”