1991
La poesia com a millor remei a la guerra
Un dels grans al·licients de la nova dècada va ser poder recuperar els plaers de la poesia catalana, sovint eclipsada per la necessitat de tenir una novel·la moderna i un teatre representable. Potser hauríem de trobar uns equilibris i unes distincions clares entre consum i literatura per no tenir el públic equivocat durant més temps.
Bauçà s'obria al públic, però també es recuperava la figura d'Enric Casasses, injustament oblidat pels editors fins que Empúries va recuperar tots els seus llibres des de La cosa aquella, escrit i publicat per Druïda deu anys abans.
Mentre nosaltres ens movíem pel territori d'aquests poetes, el món tornava a cremar. 1991 va ser l'any de l'inici de la guerra d'Iraq després de la invasió de Kuwait i també el començament d'un altre desastre, la guerra de l'ex-Iugoslàvia, que canviaria el paisatge dels Balcans i la mentalitat de tota una generació. L'Europa comunista es trencava com un castell de naips i es generaven infinitat de nous estats. La dissolució del Pacte de Varsòvia, l'intent fantasmagòric de cop d'Estat a la URSS i el final de la Unió Soviètica marcaven un calendari d'incerteses, que encara no s'ha superat.
Mentrestant, Bauça, Casasses i companyia continuarien la radiografia de la nostra societat com ningú és capaç de fer-la, amb una sensibilitat síl·laba a síl·laba. La dècada del 1990 va significar un període de consolidació, tot i que encara queda molta feina a fer. En qualsevol cas va servir per demostrar que la nostra literatura no es moria al mateix temps que desapareixien els clàssics moderns catalans. Els resultats són a la vista.
L'estuari de Miquel Bauçà
Escriptor inclassificable i malmès per la malaltia que el va marcar fins al final, Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 – Barcelona, 2004) ha estat un dels poetes i narradors més singulars de la literatura catalana de l'últim terç del segle XX.
Els incondicionals l'hem vist com una criatura escapada del romanticisme o del simbolisme, impenetrable, fosc i alhora d'una claredat angèlica. Preclar i amb una mirada serena sobre una realitat que interpretava diferent, Miquel Bauçà es va convertir en un escriptor de culte des del primer llibre, Una bella història, amb què va guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit del 1961. En la narrativa, Carrer Marsala va ser una fita l'any 1985. Seria el precedent de L'estuari, que va tornar a deixar bocabadats els lectors. Concebuda com un conjunt d'històries, el llibre podríem qualificar-lo com una barreja entre novel·la, contes i poesia. La puntuació sovint ens porta a la sensació de ser dins un relat de Louis-Ferdinand Céline o a la respiració que ens provoca un poema: “La claror, en aquella hora, enllumenava els vitralls i enlluernava furtivament la carnissera...”
L'estuari va guanyar el premi Sant Joan del 1989, es va publicar el 1990, i el 1991 va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or. Un recorregut, que l'autor va viure aliè, refugiat i blindat, que només va trencar per assistir a la trobada Literatures submergides, convocada pel KRTU. Bauçà sembla que bevia de diferents fonts, des de l'existencialisme fins a tota mena d'informació que podia rebre dels llocs més singulars. En la seva ment, la seva literatura avançava concèntrica i endogàmica a la recerca de l'essència poètica.
La llengua i la utilització dels verbs l'haurien de situar dins dels grans poetes catalans de tots els temps, però els prejudicis i la separació de gèneres segurament ho impediran, si no canvia molt la cosa. Des dels primers capítols, Bauçà ens va ensenyar uns personatges, el pastor, la cosidora, la carnissera i d'altres, que ens donen algunes referències històriques, però que pertanyen al territori de la lírica, com una òpera de Mozart o uns poemes de Verdaguer. Autor a estudiar, Bauçà és un dels grans de la nostra poesia.
Finalment, amb la trilogia formada per Carrer Marsala, L'estuari i El vellard/L'escarcellera, Bauçà va iniciar un cicle, que l'acompanyaria fins a la seva mort solitària. Tal com explicava Ramon Lladó al suplement de l'Avui, “l'hermetisme de Bauçà no és un procediment conscientment buscat; entorn d'ell creix un al·luvió de sospites i conjectures, de llegendes i de rumors, la majoria falsos, des d'un dia ja llunyà del 1963 en què, procedent de les Illes, va desembarcar a Barcelona”. L'obstinació poètica de l'escriptor acabarà sent el llegat d'una vida consagrada a la creació.
TRIA DE REFERENTS
La memòria és un gran cementiri