El sector català del metall ja no pot més

El mes de febrer el sector del metall es va plantar i va expressar les seves inquietuds davant d'una situació econòmica cada vegada més complicada. Des del principi de la crisi hem estat testimonis de les patinades de la majoria dels polítics, que es pensaven que no pronunciant la paraula maleïda ningú se n'adonaria. Un seguit de despropòsits i excuses que només van servir per desviar l'atenció i espolsar-se la responsabilitat del damunt.

Els instal·ladors són un dels col·lectius més afectats per aquesta fatal ona expansiva, que a partir de la construcció ha anat arrossegant tothom. La davallada de l'edificació ha provocat un brusc descens de la demanda dels productes derivats del metall i dels serveis que hi estan relacionats: ascensors, manteniments industrials, construccions metàl·liques, instal·lacions... També ho han notat els fabricants de vehicles i embarcacions, perquè si hi ha menys dinamisme econòmic també hi ha menys necessitats de transport. Es fabriquen menys cotxes, baixa la demanda, els treballadors redueixen el seu poder adquisitiu i fan els manteniments mínims... Amb aquest panorama, moltes empreses han hagut d'ajustar les seves estructures, despeses generals i costos salarials, i en algun cas no han tingut més remei que tancar.

Podríem passar hores discutint sobre l'origen i els culpables d'aquest seguit de problemes. No es tracta de qui, sinó de què: què falla i què cal fer per corregir-ho. Des del gremi volem que les administracions garanteixin que les injeccions que s'han fet al sistema financer arribin a les persones i a les empreses. Exigim la creació de línies de garanties i avals públics directament adreçades a les empreses. També demanem que es reformi la llei de morositat, introduint-hi modificacions que eliminin la possibilitat d'allargar els terminis de pagament més enllà de 60 dies, especialment en el cas de les administracions públiques, que són les primeres que haurien de donar exemple. A més, reclamem que els impostos i els preus dels serveis bàsics no augmentin per sobre de l'IPC.

A la reunió del febrer, els representants catalans del metall ens vam aplegar i vam articular més demandes per mirar d'afrontar aquesta crisi. Les patronals del sector demanem la supressió de l'impost de matriculació i la reducció de les taxes que afecten el consum, com ara l'IVA i l'IRPF. Exigim un ajornament de com a mínim dotze mesos del pagament d'impostos que afecten les empreses, sense obligació de garanties ni interessos de demora. A més, sol·licitem una millora en l'aplicació del compte corrent fiscal, sobretot en el cas de l'IVA, i la reducció de determinats impostos que afecten la competitivitat empresarial, com ara l'impost de societats o les quotes a la Seguretat Social. També demanem que se suprimeixin les taxes que castiguen l'activitat econòmica, com ara l'IAE i l'impost de successions. Optem perquè s'introdueixi més flexibilitat al mercat laboral, per ajudar les estructures empresarials a adaptar-se als canvis de cicle.

Finalment, considerem imprescindible reduir els nivells d'absentisme que hi ha en el sector. Cal transferir a les mútues les competències de gestió i control de les incapacitats temporals.

No hi ha empreses sense treballadors, però tampoc hi ha feina sense empreses. Un país sense indústries que produeixin i empreses que ocupin persones està condemnat al fracàs. Les fàbriques tanquen, i el nostre país s'està convertint en una zona de comerç i serveis. És això el que volem? És això el que volen les administracions?

Sembla que els poders públics han pres nota d'alguna de les demandes, però amb el que s'ha aprovat no n'hi ha prou. Cal canviar les polítiques econòmiques reduint impostos i càrregues socials, adoptant una actitud que ofegui menys els empresaris. Exigim que els polítics deixin de marejar la perdiu, que afrontin la situació, que escoltin les propostes i que ens deixin fer la feina: ser empresaris, mantenir la rendibilitat de les nostres iniciatives, ocupar persones i produir al nostre país.