Crítiques. Poesia
D. Sam Abrams
Última parada
Amb la publicació d'aquest gruixut i bell volum d'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, el filòleg i professor Abraham Mohino ha arribat, després de 15 anys de dedicació abnegada, a la darrera parada en el seu trajecte particular de reivindicació de la poeta, narradora, memorialista i traductora. Obra poètica completa és un treball major que culmina un esforç sostingut que ens ha portat tota una sèrie de singladures parcials: Confessions i quaderns íntims (1997), La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser (2004), Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d'amor i exili (2009) i La poesia essencial (2010). Ja podem veure que Mohino ha treballat de manera intel·ligent, ordenada, pausada i rigorosa.
L'aparició de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni constitueix una notícia de primera magnitud per a tot el sistema literari, des dels lectors del públic general fins a l'administració pública, passant per la crítica, els poetes en exercici, el sistema d'ensenyament i el sector editorial. Per al sector editorial significa un exemple preclar de la voluntat de servir la literatura catalana i de superar la divisió absurda entre editors grans i petits o centrals i perifèrics.
Per al sistema educatiu significa la possibilitat de recuperar activament una autora relegada a l'oblit. Per als poetes en exercici significa l'ocasió d'aprofundir en el coneixement d'una gran autora. Per a la crítica representa l'avinentesa d'estudiar a fons un nou model de presentació d'una obra completa i de superar els tòpics fossilitzats que han soterrat la producció lírica de Leveroni ja fa massa temps. Per al públic lector significa l'accés directe a uns poemes absolutament necessaris. Per a l'administració pública significa un cas destacat de gastar correctament els seus recursos econòmics.
Com a objecte, Obra poètica completa és un volum àgil, ben dissenyat, ben imprès i d'una gran bellesa. El treball textual i d'edició és d'una gran precisió i saviesa. És més, Mohino ha demostrat, ja era hora!, que la filologia no és una ciència morta sinó que és una ciència viva i humana, no exempta de riscos i possibles excessos. Mohino parteix d'una base incontestable: un coneixement inqüestionable de la totalitat de la producció leveroniana i un domini exhaustiu de la tradició de la poesia catalana moderna. I a partir d'aquí l'estudiós ha pogut prendre amb encert totes les decisions que calia sobre la fixació del cànon de l'obra poètica de Leveroni.
Mohino ha incorporat a la tradició catalana un nou model d'obra poètica completa que es coneix en el món anglosaxó com el source book o llibre de les fonts. Això vol dir que el volum inclou tots els elements que necessitem per acarar-nos amb l'obra lírica de Leveroni: els poemes amb el text ben fixat (tant els editats en llibre per l'autora com els no recollits fins ara i els rigorosament inèdits); les seves versions de poesia clàssica i moderna (també les publicades, les no recollides i les inèdites); els escrits diversos i dispersos que Leveroni va deixar sobre la seva poesia i l'art de la poesia; i una sèrie d'eines crítiques com ara els grans pròlegs que Riba, Espriu i Campmany van escriure per encapçalar els seu llibres, els estudis d'Abraham Mohino i Vinyet Panyella que obren i tanquen el magne recull, una cronologia extensa i una bibliografia selecta.
Reciclatge poètic
A hores d'ara, tots els lectors de poesia catalana moderna estan en fals perquè no han llegit l'obra poètica de Rosa Leveroni ni la coneixen a fons. A partir de la publicació d'aquest volum ens haurem de reciclar tots. Haurem de ressituar-nos completament davant de la producció lírica de Leveroni. Haurem d'entendre que Rosa Leveroni és una de les veus més destacades del segle XX, una veu que encarna, amb precisió, el sentit dramàtic de la pèrdua que va provocar l'adveniment de l'era moderna.
I, finalment, podrem deixar enrere l'absurda boutade de Ferrater que la nostra poeta sabia escriure però no tenia res a dir. Obra poètica completa és una demostració innegable que sabia escriure i tenia moltes coses a dir. Algun dia haurem d'arribar a la conclusió que la duresa amb la qual Ferrater tractava certs escriptors com Maragall, Espriu, Teixidor o Leveroni sovint era una confessió encoberta d'enveges o deutes. En aquest sentit, Ferrater actuava exactament igual que Ernest Hemingway amb Gertrude Stein, Sherwood Anderson i F. Scott Fitzgerald.
Posem-nos tots a redescobrir Rosa Leveroni de dalt a baix. Aquest article l'hauria d'haver escrit Joan Triadú. Era un dels darrers encàrrecs que el director del nostre suplement David Castillo va tenir l'ocasió de formalitzar al seu crític estrella. Triadú sempre havia seguit amb el màxim interès i respecte el desplegament de l'obra de Leveroni, però no va tenir temps de redactar la seva ressenya. Vull pensar que subscriuria la meva visió de la importància indiscutible de la publicació d'aquesta edició definitiva.