La paradoxa escocesa

L'èxit del Partit Nacionaistal Escocès (SNP) en les eleccions de dijous ha agafat la formació gairebé de sorpresa. Els resultats els han donat 69 diputats, quatre per sobre del llindar de la majoria absoluta (65), amb una diferència de 32 parlamentaris en relació a la segona força. En total, el partit ha aconseguit el 45% dels vots. Divendres, el primer ministre escocès i líder de l'SNP, Alex Salmond, després de confirmar la majoria absoluta, va dir que el mapa polític escocès havia canviat “per sempre”. Potser. O potser només ho ha fet conjunturalment. En tot cas, la victòria de l'SNP implica una possible alteració del mapa físic del Regne Unit: un canvi de fronteres? Aquesta és la gran pregunta del milió, que s'haurà de resoldre
al llarg de la nova legislatura o potser encara a més llarg termini.

En el fragor de la matinada electoral, després que s'adonés de la magnitud de la seva victòria en
la circumscripció en què es presentava (més de 15.000 vots de diferència, 64% dels sufragis), quan
ja el partit fregava la
majoria absoluta, Salmond va prometre la celebració del referèndum sobiranista perquè els escocesos es pronunciïn sobre la relació a mantenir amb el Regne Unit.

Tot i ser aritmèticament possible arran dels resultats electorals, continua sent molt arriscat en termes polítics. A més, a Westminster es disputa la capacitat legal del Parlament d'Edimburg per convocar un referèndum sobre qüestions constitucionals, argument al qual Salmond s'oposa dient que es tracta de celebrar-ne un “d'indicatiu” que, en cas de guanyar-lo, li donaria “l'autoritat política moral” necessària per negociar
la independència amb qui hi hagués en aquell moment a Downing Street.

Referèndum indicatiu o vinculant, en tot cas la majoria absoluta de l'SNP té com a resultat el que es pot anomenar ja
la paradoxa escocesa.

Salmond no té més remei que convocar allò que ha promès, i ben segur
que ho farà, bo i sabent que comptarà amb
l'oposició de laboristes, conservadors, liberaldemòcrates i tuti quanti
menys els seus.

Però Salmond, probablement l'animal polític més capaç d'Escòcia, i un dels més brillants del Regne Unit, no ignora les dades que les enquestes sobre la independència aporten: ara per ara, les més recents situen els partidaris del trencament amb Londres entre el 25 i el 35% del cens escocès. I també sap que els referèndums s'han de convocar per guanyar-los, i no per suïcidar-se políticament. Per tant, és perfectament conscient que no pot forçar la màquina i que si vol reeixir en el seu objectiu i al final de la legislatura comptar amb “l'autoritat política moral” per negociar el que sigui, ha d'anar pas a pas.