La Venècia marginal
Dora García subverteix el model oficial i les expectatives del públic de la 54a Biennal d'Art amb una ‘performance' coral de sis mesos al pavelló espanyol
“L'art no s'ha d'entendre, s'ha de disfrutar”,
diu l'artista establerta
a Barcelona
Una invitació per participar a la Biennal d'Art de Venècia pot ser un regal incòmode, d'aquells que tornaries sense pensar-t'ho. No s'ho creuen?
Doncs aquesta és la sensació inicial que va tenir Dora García (Valladolid, 1965), una de les hereves i renovadores més perspicaces de la tradició de l'art conceptual, el dia que li van comunicar que havia estat seleccionada per omplir de creació i pensament el pavelló espanyol d'aquest fastuós esdeveniment que, a partir del 4 de juny i fins al 27 de novembre, marcarà l'agenda internacional de l'art. És clar que li va fer il·lusió, si més no com a repte endimoniat, però al mateix temps va sentir repulsió per tot el que significa una mostra “anacrònica” per la seva obstinada divisió en pavellons nacionals, contenidors d'un art suposadament representatiu dels estats i, per sobre de tot, del seu poder.
I és que si alguna cosa no és Dora García és una artista oficial. El seu art no encaixa per res en un pavelló. Per tant, la seva participació en la 54a Biennal només es pot definir amb una paraula: “És inadequada.” Vet aquí la brutal contradicció del pavelló d'Espanya d'aquest any, la nit del dia que va significar la presència, fa dos anys, de Barceló, ell sí, un artista convençut i vençut pel pes de la història d'aquesta biennal.
Desafiar el model
Dora García no podia deixar de ser ella mateixa tot i acceptar la invitació: “No podia dir que no a un pressupost que mai tinc a l'abast.” És a dir, 800.000 euros. “Però tampoc podia dir que sí a fer una cosa que dóna bon resultat.” El que menys li importa és que el pavelló funcioni, “funcionar és una paraula idiota en art”. Decidida a desafiar el model oficial i les expectatives del públic de la biennal, la seva intervenció per al pavelló consisteix en una performance coral –hi prendran part més de 70 actors– i contínua –durarà sis mesos llargs i s'escenificarà en 45 capítols.
El projecte du el títol més adequat: Lo inadecuado. Perquè com a dèria principal té anar a contracorrent de les propostes que lluiran els altres 88 pavellons nacionals –en un parell més la performance hi té presència però, això sí, insignificant i merament ornamental–. “La gent no té temps per a res, com a molt té tres minuts per veure de pressa i corrents un pavelló.”
L'art, diu, es consumeix, i ràpid, i no es disfruta, i això és justament el que ella vol subvertir en el seu projecte. Sense cap necessitat de lloar l'excel·lència cultural espanyola. Tot encarnant la posició marginal de l'artista en un món que li provoca angoixa i insatisfacció. Marginal i, per prevenció, als marges dels interessos de l'oficialitat.
Projecte difícil
Dora García, establerta des de fa un any a Barcelona i amb la ment ja posada en la Documenta de l'any que ve, sap que el més probable és que el seu projecte no s'entengui. És intencionadament críptica. “I què? L'art no s'ha d'entendre, s'ha de disfrutar”, insisteix. La comissària del pavelló espanyol, Katya García-Antón, defensa la seva tesi perquè, diu, és l'únic camí per trencar les convencions.
Per trencar-les, encara que sigui missió impossible, en un escenari tan rígid com és la Biennal d'Art de Venècia.