15-M: Indignats i sense por

El moviment dels indignats, de les acampades, del 15M ha sacsejat amb força el panorama de la mobilització social a casa nostra. Molts han dit que “res tornarà a ser com abans” i és cert. La protesta ha irromput en l'escena política, social i mediàtica sent capaç de convertir el malestar, la desafecció i l'escepticisme en mobilització i acció col·lectiva. S'ha perdut la por i amplis sectors socials han dit que “ja n'hi ha prou”. Aquestes protestes arriben després de mesos de fortes retallades socials, de fer-nos pagar als sectors populars el cost d'una crisi que no hem creat, de renuncia de les direccions de les principals centrals sindicals a mobilitzar. La crisi econòmica va esclatar a finals del 2008 i d'aleshores ençà l'ofensiva neoliberal no han parat d'intensificar-se. A l'Estat espanyol, les polítiques d'ajust del govern Zapatero, aprovades a mitjan 2010, posaven de relleu, un cop més, la seva claudicació davant els interessos empresarials i del “mercat”. Unes polítiques que a Catalunya s'han intensificat amb el govern de CiU, però que van començar ja amb el govern tripartit.

No en va en la diana dels indignats i les indignades, la classe política actual està en el seu centre. Una classe política professionalitzada, venuda als interessos del capital i amb importants privilegis econòmics. Les portes giratòries, aquells que avui estan a les institucions i demà al capdavant de les principals empreses del país, estan avui a l'ordre del dia. I per aquest motiu, des de les diferents “places Tahrir”, que s'han multiplicat arreu del territori, es reivindica una altra política, una política des de la base. La crítica contra l'actual sistema bancari és un altre dels leit motiv del moviment. Un sistema financer que s'ha beneficiat d'una crisi econòmica que ell mateix ha creat, rescatat per uns fons públics que n'han socialitzat les pèrdues mentre que els beneficis continuaven sent privats. Una banca usurera, que ha deixat a milers de famílies al carrer, sense llar i hipotecades de per vida.

La gran virtut de les acampades es que han aconseguit connectar amb amplis sectors socials, que s'han sentit interpel·lats per aquests joves que han estat la punta de llança de la re-mobilització. La solidaritat amb els i les indignades ha estat una constant en el transcurs d'aquests dies. I la multiplicació d'aquestes experiències més enllà de la barcelonina pl. de Catalunya posen de manifest el relleu del malestar social. Unes “places Tahrir” que s'han convertit en l'epicentre de les resistències socials, solidaritzant-se amb d'altres col·lectius en lluita i cridant-los a convergir.

Una nova generació neix avui d'aquestes acampades, deu anys després de les primeres mobilitzacions altermundialistes, quaranta anys més tard d'aquell maig del 68. La revolta mai mor. Avui floreix de nou.