Francesc Torralba: “Hi ha gent que no entén que hi ha diversitat religiosa”

El Consell es crea en un escenari amb una emergent diversitat i moltes i diferents creences espirituals i religioses. Davant d'això el govern va pensar que, abans d'intentar regular en una matèria tan sensible com la religiosa, calia crear un òrgan que, tot i no ser vinculant, digués el seu parer sobre temes que són molt polèmics i sobre els quals no hi ha consens. Però nosaltres, a més, volem tenir una finalitat més activa i, com a mínim, fer un document a l'any sobre algun tema profund, que sigui intel·ligible i clar, perquè arribi a tota la ciutadania.

No s'ha volgut que fos un òrgan representatiu; ja existeix el Grup de Treball Estable de les Religions –GTER– amb representants de les principals religions, i el Centre Unesco per al Diàleg Interreligiós –AUDIR– amb representants de base de les diferents creences, que fan debat i consens. Nosaltres volíem un òrgan independent que no fos representatiu de les diferents religions. Al final hem triat intel·lectuals independents, alguns relacionats amb diferents confessions.

Sí, tot i que el Consell en pot tenir fins a 15. Vaig rebre moltes peticions per formar-ne part, però sé que hi ha gent que no ho veu amb bons ulls, perquè creuen que hi ha una religió majoritària i que no cal un òrgan així.

Sí, i també que no estan lligats a cap religió, com en Xavier Rubert de Ventós, un home que s'ha confessat agnòstic, molt crític amb certs aspectes de la religió i que té un llibre que es diu Dios y otros inconvenientes, per exemple. En un moment en què el nombre d'ateus a Catalunya ha crescut molt no podíem fer un consell sense aquesta visió.

Tenim una sociòloga jueva sefardita independent, Lena de Botton; una musulmana conversa que ha reflexionat molt sobre l'islam, la dona i els drets humans, Yaratullah Monturiol; una pastora luterana, Nathalie Reverdin; una catedràtica de dret eclesiàstic de l'Estat, Maria Teresa Areces; dos referents catòlics: el monjo de Montserrat Lluís Duch, la màxima autoritat en l'àmbit de símbols i tradicions religioses, un antropòleg de primer ordre, i el jesuïta Xavier Melloni, amb una trajectòria que també l'avala. També hi ha Xavier Marín, un estudiós de l'islam, el politòleg Miquel Calsina i l'historiador i teòleg Joan-Andreu Rocha. Un grup d'intel·lectuals amb el màxim reconeixement.

Vam apuntar-ne uns quants, entre els quals Símbols, rituals i festes a l'espai públic, un tema de primer ordre per analitzar com s'han de gestionar els símbols, els rituals i les festes a l'espai públic, que per definició és un espai de tots i en la mesura que és de tots no pot ser hegemònicament d'una tradició i més en un estat aconfessional com el nostre. Però finalment i per ser el primer vam decidir que faríem La gestió de la diversitat religiosa en les societats obertes.

Interessa poc, sí. Però detecto que amb el tema diversitat religiosa és diferent i desperta molt més interès, perquè aquesta és la realitat: és a l'escola, és als centres penitenciaris, és a les universitats, quan uns estudiants no poden anar a missa perquè és una capella...

Estem en un estat aconfessional i en la societat més secularitzada d'Europa. Milers de ciutadans viuen completament al marge de les creences religioses, però la nostra tradició està amarada d'una creença que és la cristiana. En aquest context és difícil distingir què forma part de la tradició i què és una invasió o colonització d'una religió. Per exemple: les nadales als instituts o a les escoles, que són un espai públic, les hem de cantar? Hem de posar el pessebre a la plaça d'un ajuntament? L'Ajuntament ha d'organitzar la cavalcada de Reis? Hem de dir-ne les festes de Nadal o les festes d'hivern? Quan el consell escolar es va atrevir a dir festes d'hivern, la gent va posar el crit al cel. “Jo no crec en Déu ni en la Mare de Déu, però vull que els meus fills cantin nadales!”, diuen molts. Per tant, fins a quin punt el Fum, fum, fum forma part de la tradició nadalenca i s'ha de cantar a les escoles d'un país on només una minoria –el 28%– creu en un déu personal? És un dels temes sobre els que cal reflexió.

En les societats obertes no es pot ser permissiu amb aquelles actituds que vulneren els principis ètics bàsics d'aquestes societats obertes. El principi d'equitat, per exemple, és un valor bàsic de les societats lliures i democràtiques. És un guany que ha costat sang, suor i llàgrimes, és a la nostra Constitució, a l'Estatut, en l'esperit de totes les lleis de l'ordenament jurídic. Una religió o tradició espiritual que no és curosa amb aquest principi o que el vulnera o el menysté... És un problema per la societat, i la societat oberta ha de pensar què fer amb aquesta tradició. Si es tolera, aleshores les societats obertes són molt fràgils. Hem de vetllar pels valors de les societats obertes i és veritat que a vegades s'ha pecat d'un excessiu relativisme i s'ha dit que tot val el mateix. Doncs no. No tot val el mateix. El principi d'integritat física i moral de les persones, per dir-ne algun, no es pot vulnerar sota cap pretext religiós. L'ablació del clítoris, per exemple.

En el Parlament Mundial de les Religions, amb seu a Chicago, els valors més essencials són comuns i tothom hi està d'acord. El problema són els fanatismes, el fonamentalisme. No podem caure en una visió rousseniana i no identificar les tensions, els conflictes en la diversitat. Cal posar-hi solució a través del diàleg, mai per la imposició de la majoria.

En general hem de parlar d'un marc caracteritzat per la convivència. Som terra de pas i el valor d'hospitalitat és bàsic. El problema és quan aquell que és acollit creix molt de proporcions o no respecta els deures de l'hoste. L'hoste té dret i deures, que no són altres que els mateixos que tenen la resta de ciutadans. Però no podem amagar que en les zones on hi ha molta diversitat emergeix un malestar..., i ja veiem com s'està vehiculant políticament.

Sí, i cal pedagogia. Cal una deconstrucció dels perjudicis. Els meus alumnes no han llegit mai una sura, però tenen uns perjudicis contra l'islam molt esbiaixats. Confonen l'islam amb l'islamisme. El mateix passa amb l'Església catòlica. No s'han llegit l'Evangeli de Joan, no saben què és el Nou Testament, però es fan una idea que el cristianisme és el pitjor que hi ha. Els perjudicis són barreres i s'han de desfer a través del diàleg.

S'hauria d'ensenyar a les escoles, això ho defensen els historiadors de l'art i els intel·lectuals en general. Tu vols entendre Nietzsche, per exemple, doncs has d'entendre l'Evangeli, perquè Nietzsche hi fa referència cada dues frases. O si vols interpretar un quadre del Greco o la Sagrada Família... O la literatura, l'arquitectura, l'escultura... Tot té referències religioses. I a les altres cultures passa el mateix. Tenim verdaderes masses d'ignorants religiosos, d'ignorants simbòlics, que tenen davant símbols i no els saben interpretar. Això és culpa del sistema. El que passa és que en aquest país cada cop que canvia un govern canvia la llei d'educació i fa la sensació que hi ha una voluntat d'adoctrinament. Hi ha d'haver un pacte, però és difícil de consensuar, perquè hi ha des de les actituds més laïcistes, que ho volen extirpar totalment fins a les actituds més proselitistes.

El moviment va sorgir per tres coses. Una: una situació social i econòmica desesperant, amb un 48% d'atur juvenil. Dues: per la proximitat de les eleccions, ideal per donar el missatge que els polítics no ens representen. I tres: pel factor tecnològic. La societat civil a través de les xarxes és capaç d'un tipus de vinculació i associació que no passa pels circuits oficials i, per tant, és molt més lliure. Els “indignats” han demostrat que no som una societat morta, apàtica i indiferent, però la pregunta és: On anirà tota aquesta indignació? Cal articulació i lideratge, com en totes les revolucions i moviments. El moviment assembleari i la disparitat de propostes pot acabar en no res.

Jo crec que va molt lligat a l'edat. Quan passes dels quaranta, fas com una auditoria existencial. En aquest cas, jo he fet una auditoria de les meves creences religioses. Em calia, ja que quan valoro on sóc, què crec i què tinc al meu voltant, vull saber per què.

La majoria dels meus amics són agnòstics i estan separats. Jo volia reflexionar sobre el fet de per què sóc creient en un entorn així? En aquest llibre he endreçat les meves idees sense intenció de convèncer ningú, per suposat, però m'he interrogat a través de les objeccions dels meus amics. El que crec és anacrònic?, amarga la vida?, és contracultural?, és impossible per viure? Jo em pregunto per què sóc cristià i la primera resposta és que ho sóc, perquè podria no haver-ho estat, perquè ningú no m'hi ha obligat. Intento identificar com visc aquesta fe. Segurament no agradarà als sectors ultracatòlics, és un llibre de reflexió molt personal.

El 2.0 no és meu, és un suggeriment de l'editor, perquè té ganxo, perquè avui en dia tot és 2.0. Però també dic que o és possible un cristianisme 2.0 o el cristianisme estarà condemnat a ser subcultura o marginal.