L'art dels descontents

La Mediterrània, tumultuosa, ha esclatat com una magrana. De nou, la que fou segles enllà llit d'una civilització de coneixements, esclata en petites revoltes locals que acabaran constituint una revolució de nous aprenentatges. Fa dècades que vivim dins una revolució: el pas de la segona Revolució Industrial cap a la primera revolució del coneixement.

Una joventut plena de llicenciats en l'atur vol treballar i surt al carrer amb l'ànim de provocar la caiguda d'uns vells oligarques que sustenten el vell sistema. A totes les ribes, s'han autoconvocat des de les tecnologies portàtils de la comunicació. Les estructures dels estats han quedat paralitzades, i els partits polítics, obsolets en els seus límits, no saben ni poden donar resposta. Creixia una paranoia del desordre, de la inestabilitat. Res més lluny: una societat laica es manifesta fora de la teocràcia i les estructures de poder verticals, al marge de la política. És un esdeveniment col·lectiu tragicòmic on la poesia de l'imaginari i el buit passen per damunt dels principis de realitat. La cultura de les revoltes estètiques i les utopies tornen a aflorar sense la negativitat escèptica dels filòsofs de combat. La cultura ha nodrit l'atur.

Les imatges de la informació són incapaces de parlar. La fotografia i la televisió han quedat obsoletes, inexpressives. Per molt que s'hi capti la multitud d'acampats o la violència excepcional, les imatges no expressen el cos social elèctric, ple d'energia. L'energia passa per la xarxa. Ja no es contempla el llenguatge, sinó que el llenguatge és acció, esdeveniment. La pintura realista, sociològica i ideològica es
pretenia objectiva o pamfletària. Ja no val. Els miralls de la història s'han tornat inexpressius.

El moviment espontani conté la força lírica i, per ventura, està mancat del sentit revolucionari de l'atzar i la megalomania. S'esdevé en un lloc sense significació, sinó que ha acabat instal·lat en llocs emblemàtics, turístics, kitsch. La lírica postmoderna de la mort de la història que es construïa, indiferent, en els no-llocs, ha quedat tan trinxada com el binarisme simplista de la política clàssica. L'acció dels grups minoritaris que havia trobat en la dansa contemporània i en la performance l'expressió del cos sense paraula, ha quedat obsoleta en uns dormitoris a l'aire lliure, per la passivitat i la pacificació. Els grups de reflexió no aporten, per ara, més que l'embranzida, la incertesa. El discurs polític s'ha ofegat sense mediació. Res no serà igual, quan s'haurà esfumat. Les imatges que tampoc no havien parlat callaran.

Però per damunt de tot haurà existit en la rebel·lió un contacte físic, un cos d'amor afectiu i solidari, bell. Un cos col·lectiu que ha transmès la seva energia sense quedar fascinats per cap líder de torn. El cos col·lectiu no s'ha identificat amb cap gesticulació, amb cap bandera, amb cap signe. La convicció ha estat superior a la persuasió. Més que arguments, evidents d'altra banda, o solucions, hem sentit el cos quotidià. Cossos celibataris, sense mecànica, sense producció.

Si la paraula fabricadora i explícita d'anàlisis i discursos, creava simpatia col·lectiva en les revoltes de la història, ara la paraula no diu més que la seva força, el ritme, el batec. Si la paraula és força, la força suspèn la història, la mou. Quan un crida, l'altre crida. Aquesta revolta col·lectiva ha creat una comunicació efectiva superior al lideratge polític i mediàtic. Si no hi ha imitació, es crea alguna cosa de nou. Som en els primers instants previs a la forma.