RUBENS O JORDAENS

Moltes vicissituds han acompanyat el quadre La pau i la guerra –una de les peces barroques, atribuïda a Jordaens, però també hi ha indicis que és de Rubens o del Taller de Rubens– de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El museu és un dels grans desconeguts del nostre patrimoni, tot i la modernització i una magnífica col·lecció que inclou una vintena d'olis clàssics de primer nivell, signats per El Greco, Ribera, Murillo, Van Dyck, Rubens i Goya –en dipòsit del Museo del Prado– en paral·lel a una també excel·lent mostra de pintura catalana, que va del romanticisme fins al noucentisme –Fortuny, Rusiñol, Casas, Mir, Nogués i altres–, una àmplia mostra d'art contemporani i unes col·leccions etnogràfiques i arqueològiques, entre les quals podem trobar la mòmia egípcia d'un nen. Si fos a Manhattan seria dels més visitats del món.

El naixement de la història de la Biblioteca Museu data del 1884, promoguda per Víctor Balaguer, prohom i pare de la pàtria, un dels cervells de la seva època, que es va avançar en la gestació d'un museu modern i cosmopolita. Una de les múltiples joies de la col·lecció és La pau i la guerra, fins avui atribuïda al mestre flamenc Jacob Jordaens. Així es va registrar i apareix en la documentació original, excepte en una carta on s'esmenta el nom de Rubens. Mentre ens facilita abundant documentació sobre la trajectòria de la peça, la directora del museu, Mireia Rosich (Vilanova i la Geltrú, 1972), ens diu que hi ha nombrosos enigmes que la restauració i recuperació del quadre han presentat. En l'exposició que podem veure al Museu Víctor Balaguer es reconstrueix la història d'un quadre de Flandes del segle XVII, quan el territori estava dominat per la corona espanyola. La pau i la guerra va ser catalogada com a obra de Jordaens, però s'han obert alguns misteris. Rosich ens explica que no saben en quin moment i per què el quadre es va despenjar de les parets del museu: “Deduïm que la darrera fotografia on apareix a la sala és de la dècada de 1930. Després se li perd el rastre. Tampoc sabem quan li van sostreure el marc que el protegia ni per què. Posteriorment a la restauració, duta a terme per l'equip de Tdart al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, sabem que l'obra ja havia estat intervinguda anteriorment (potser a mitjan segle XX) i que tenia serioses ferides a la capa pictòrica que ara s'han tractat”. Després de preguntar-se si el fet d'amagar-lo va tenir a veure amb la Guerra Civil, la directora del museu ens informa que el quadre va ser una donació, de les primeres que es van rebre, i que figurava al museu des del primer dia. L'havia donat Ramon Estruch, amb qui Víctor Balaguer havia coincidit en diferents etapes; la darrera, al Senat. És difícil teixir la relació personal entre ells fora de les qüestions d'ordre polític. La primera vegada que Balaguer explica obertament tota aquesta aventura sobre la Biblioteca Museu –que està muntant a Vilanova– és precisament en una carta pública dirigida a Estruch. En aquest text li demana que els seus noms vagin units en la nova fundació. Estruch li va respondre negativament i, en canvi, va fer-li una donació significativa per contribuir a la causa: una al·legoria de la pau barroca.

Sobre la biografia d'Estruch hi ha dades que no sempre coincideixen, com el lloc de naixement o les filiacions polítiques: “Per al nostre relat, però, no ens interessen tant els càrrecs, ni les accions que va emprendre amb Balaguer vers la protecció de l'empresariat català (una música de fons que encara ens sona), sinó que ens interessa saber per què tenia el quadre i d'on l'havia tret. En una publicació sobre col·leccionisme català (Bassegoda, 2007) s'apunta que Estruch havia comprat peces del patrimoni dels comtes d'Altamira. Podria ser que el Jordaens fos adquirit en algun lot de la Casa Altamira? Si fos així, quantes generacions feia que el tenien? Els Altamira ja eren grans d'Espanya al segle XVII. Només el rei i els grans es podien permetre en els seus palaus una temàtica no religiosa com aquesta, una al·legoria. ¿Van encarregar directament els Altamira aquest quadre? El van comprar a algú de l'entorn de la Cort? Si acabéssim demostrant que el quadre pertanyia a aquest llinatge, entroncaria directament amb la discussió al voltant de l'autor de la peça”.

La investigació, digna d'una novel·la de misteri, ha obert un debat entre els responsables del museu, i ha transcendit a altres àmbits especialitzats en el barroc i la pintura clàssica. Rosich diu: “És realment un Jordaens, encara qui sigui el nom que apareix citat a les cartes del segle XIX? La tela no està signada, ni datada, ni té cap inscripció en el bastidor, per tant, per rigor, s'ha de mantenir l'interrogant sobre l'autoria. No és la primera vegada en la història del museu (ni en la història dels museus del món) que es fa un canvi d'atribució. Hi ha una sola carta en què apareix també el nom de Rubens. I això ens dóna una pista important. Les dues biografies estan vinculades entre si. Jordaens va treballar per al taller de Rubens. S'ha d'aclarir que Rubens tenia un gran taller, tot un centre de producció, on treballaven una plèiade de pintors en diferents jerarquies. A la ciutat d'Anvers, on tenien estudi tant l'un com l'altre, es calcula que en aquella època hi havia més de 300 artistes. Era un nucli efervescent amb què només podien competir algunes ciutats italianes. I Rubens, en aquest univers, era el gran mestre. Molts joves hi van passar en les etapes de formació. També era habitual que un sol quadre es confeccionés amb la participació de diferents mans. Hi havia qui s'especialitzava en els animals, en els paisatges, en els drapejats... A mesura que s'ha anat aprofundint en els estudis, s'han anat dibuixant diferents corones al voltant de les obres que sortien del taller: una cosa eren les mans de Rubens, una altra el que Rubens dissenyava i altres executaven... D'aquí ve que avui es parli de taller de Rubens, de deixebles de Rubens i altres denominacions similars”.

Sobre l'autoria de la impressionant peça que corona una de les sales del museu, hi ha diferents possibilitats: ¿És una obra de Jordaens actuant com a deixeble de Rubens? ¿És una obra més del taller de Rubens feta per més d'una mà? ¿És una obra de qualsevol altre deixeble de Rubens? ¿És una obra del taller de Jordaens? ¿És una obra de Jordaens? ¿És una obra de Rubens? Per poder investigar més a fons qui va ser l'autor o autors de La pau i la guerra, des del museu van buscar la col·laboració d'especialistes del Prado; de dos museus de Belles Arts de Bèlgica, el de Brussel·les i el d'Anvers; del de Viena i d'un institut de recerca de la Haia. Les respostes apuntaven més cap a Rubens i la seva òrbita que cap a Jordaens, a qui s'havia atribuït el quadre des del XIX. Rosich explica que les fesomies de les figures femenines presenten similituds amb les realitzades per Rubens (1577-1640), “precisament a les que prenia com a model la seva segona esposa, Helena Fourment, que tenia només 16 anys quan van contraure matrimoni. Amb aquella edat, Helena encarnava el seu ideal de bellesa. Rubens també va pintar un oli titulat Pau i guerra, que es troba a la National Gallery de Londres”.

Cal recordar que Jacob Jordaens (Anvers 1593-1678) és d'una generació més jove que Rubens. Va treballar conjuntament amb ell en diferents ocasions, tant a Flandes com per a la cort de Felip IV, i va rebre molta influència durant el període de formació. Sense arribar a l'escala que va assolir la producció del taller de Rubens, Jordaens també va tenir un taller molt actiu a Anvers. Quan van morir Rubens (1640) i Van Dyck (1641), Jordaens es va convertir en el pintor flamenc més cèlebre.

Coincidint amb l'elaboració d'aquest reportatge, la directora del Museu Víctor Balaguer, ens va passar el testimoni de Jahel Sanzsalazar, historiadora d'art i especialista en art flamenc, que comparava el quadre de Vilanova amb un gravat: “Estem de sort perquè acabo de trobar un gravat que us adjunto. La composició presenta algunes variants respecte al gravat, per exemple, el noi alat, d'esquenes en el gravat i de front en el llenç, a més d'ometre figures i detalls, però l'essencial hi és. La imatge va ser gravada per R. Eynhoudts segons Rubens. Ho atesta la inscripció «Peter Paul Rubens pinxit», però no es coneix cap quadre de Rubens amb la composició, per la qual cosa és probable que la dissenyés però que no la fes. Conec, no obstant, pintures d'altres, com Victor Volfvoet, amb la mateixa composició inspirada en el gravat. El títol correcte seria: Al·legoria de la pau i la felicitat de l'Estat –que podem veure en la pàgina 2 del suplement–. La referència pel gravat la podem trobar a Catalogue des estampes gravées d'après P.P. Rubens, Harlem, 1873. Crec que la catalogació més correcta seria seguidor de Rubens, i amb això es podria elaborar una fitxa completa de l'obra”. La investigació, no obstant, continua...