Sense alumnes

Avui s'acaba el curs escolar. A les universitats ja fa dies que han acabat les classes, a secundària enllesteixen els darrers exàmens i a primària avui s'acaba tot. Divendres hi va haver un empatx de festes de final de curs i avui els alumnes faran un dinar “especial final de curs” i cap a casa. Els nens se n'aniran cap a casa amb una cara de satisfacció que gairebé només es pot comparar amb la que faran avui molts mestres, que a partir de demà treballaran uns quants dies més per preparar el nou curs però ja ho faran sense alumnes. Diumenge passat, en aquest mateix espai parlava del que cal i del que no cal a l'escola. He rebut una pila de correus de mestres en els quals, a banda dels problemes que a mi em sembla que hi ha damunt la taula –baixes, mitges jornades, recursos, horaris, sisenes hores...– hi afegien algunes reflexions que consideren fonamentals: l'excés de reunions (de reunions inútils, s'entén), de tràmits administratius i, sobretot, la manca de vocació d'alguns mestres. Un dia ja vaig explicar la meva sorpresa quan un professor de la universitat maleïa els alumnes perquè no li deixaven fer recerca amb tranquil·litat. Avui, la cara de satisfacció que faran alguns mestres perquè finalment es queden sense alumnes potser també ens hauria de fer pensar. És com si els paletes un bon dia comencessin celebrar que se'ls han acabat els totxos, o com si a mi em molestessin els correus dels lectors que estan d'acord o discrepen del que escric. Els alumnes són la matèria primera de les escoles. I haurien de ser el tema principal de totes les seves reunions. Avui, potser, els mestres haurien d'estar tristos.