L'estany sense barca

Aquest mes s'ha complert un any des que l'última embarcació de viatgers que quedava a l'estany de Banyoles, l'Anna, va deixar de donar servei. La seva retirada de l'aigua, realitzada avui fa tot just una setmana, va plasmar gràficament un fet insòlit, ja que només en situacions puntuals, de força major (el naufragi de principis del segle XX o la tragèdia de L'Oca del 1998, per exemple) o uns problemes burocràtics (com els de la mateixa Anna el 2006) han obligat a deixar amarrades les embarcacions. Ni tan sols la guerra civil no va impedir que s'hi navegués. L'origen de la navegació al llac és tan remot com incert. Quan el 1685 es va signar la Concòrdia sobre aquestes aigües entre el monestir i la Universitat (el precedent de l'Ajuntament), ja es parlava del dret a disposar-hi de barca. Se sap també que abans d'aquest tracte, com a mínim una persona –un tal Rafael Ferrer, propietari d'una farga a Borgonyà– tenia permís per pescar-hi amb barca, segons explica l'investigador Joan Anton Abellan. L'habitual al llarg dels últims segles havia estat que al llac banyolí treballés més d'un empresari, o bé per pescar-hi o bé per realitzar-hi viatges amb passatgers. L'historiador Josep Grabuleda explica que el 1937, en plena guerra, hi havia tres propietaris de barques que pagaven impostos a l'Ajuntament. Eren Josep Roura (en Lero), per una barca de motor i i vuit de rems; Agustí Bofill, per una embarcació motoritzada i dues de rems, i Ramon Corominas, per quatre de rems i dues piragües. Quan es va produir l'accident en què van morir 21 turistes, l'octubre del 1998, a més de l'empresa de la barca sinistrada, L'Oca, hi havia la de la família Corominas. Després d'aquella desgràcia, van retirar totes les naus de l'empresa de L'Oca i va quedar com a única embarcació de passeig l'Anna.

“Va arribar un dia en què bufava la tramuntana i se'n va amb gregal”, deia dimecres Joan Corominas quan el catamarà marxava de Banyoles, al cim d'un remolc, rumb a Cala Rajada, a Mallorca, on reprendrà els viatges turístics. En Joan ha estat la quarta generació d'una família dedicada a aquesta feina. El seu besavi, Joan Corominas Palau, a finals del segle XIX, portava estiuejants amb barques petites de rems, que sortien de la pesquera de Can Janeret. La primera barca grossa de passatgers d'aquesta família data del 1911. Era l'Elisa, amb capacitat per a sis persones. Anys més tard tindrien la Canigó. entre altres. Després del fundador, el timó el va agafar el seu fill Ramon i a aquest el va rellevar Joan Corominas Plana, pare del capità que va jubilar l'any passat. Aquest es va incorporar al negoci familiar el 1972, després d'anys d'experiència al mar.

Arran de la seva jubilació, l'estany haurà estat –com a mínim– dos estius seguits sense barques de passeig. Qui atorga les llicències per fer el servei és l'Ajuntament. El consistori assegura que Corominas no els va avisar amb prou antelació que es jubilava i que, per això, no tenien a punt la convocatòria del concurs per substituir-lo. Confiant que l'amo de l'Anna la vendria a qui el rellevés, van preparar un plec de condicions pensat per a aquesta possibilitat. Com que no podrà ser així, s'ha hagut de replantejar la documentació, segons han assegurat des de l'equip de govern per justificar el retard.