Deute amb b, de bilions

Xifres astronòmiques

A hores d'ara, ningú no dubta que el Congrés donarà finalment el vistiplau. Entre altres raons perquè, si bé és veritat que tots juguen amb foc amb el deute públic, ningú no vol cremar-se. Amb tot, de moment Obama no ha convençut ni demòcrates ni, encara menys, l'oposició, que per boca del senador republicà per Arizona John Kyl ha dit que en les promeses de retallades de Biden només va identificar 500.000 milions de dòlars (350.000 milions d'euros) que tots dos partits assumissin.

Per què resulta tan difícil aconseguir elevar el sostre? Senzillament perquè els números vermells del govern federal –que no inclou els dels diferents estats de la Unió; alguns, com ara Califòrnia, estan en fallida tècnica– són astronòmics, com ja ha quedat dit. La xifra de 10 bilions d'euros o 14,3 bilions de dòlars potser sembla inaprehensible. Tal vegada és més fàcil de pair si es comenta que cada segon que passa el deute dels Estats Units creix 28.000 euros i que cadascun dels 311 milions d'habitants del país deu 46.394 dòlars (32.500 euros).

Per a una economia d'escala domèstica, el raonament de Geithner tindria conseqüències nefastes. En el 99% dels casos, l'assumpció de més crèdit només conduiria a la confirmació del desastre existent. Però el que demana el màxim responsable de les finances nord-americanes –més capacitat d'endeutament per continuar funcionant– està en l'arrel mateixa del sistema capitalista. Sense crèdit (responsable) –el greix que hauria de fer funcionar la màquina–, tot s'alenteix. Però l'excés de crèdit, o en altres paraules, l'excés de risc i deute, és molt més difícil de resoldre, especialment en èpoques de crisi i de baixada dels ingressos com l'actual.

Com s'ha arribat a aquesta situació? El professor Joseph Stiglitz, de la Universitat de Columbia, ho resumeix amb una sentència contundent, una de les que més impacten en el film documental The Flaw (dirigit per David Sington), sobre la crisi financera i els errors d'un sistema que es creia perfecte gràcies a la suposada autoregulació dels mercats. “Quan es produeix un desajust [o una caiguda] dels ingressos, habitualment el nivell de consum baixa. Però als Estats Units, a aquells que els seus ingressos no van enlloc [no augmenten], se'ls diu: “No us preocupeu, continueu consumint com si les vostres rendes creixessin”. L'única manera de fer-ho, però, és a través del deute. Però aquest sistema s'ha trencat”.

A escala nacional, és el que, els més pessimistes sostenen, li ha passat a l'administració nord-americana. Ja no val a continuar endeutant-se com ho ha estat fent, pràcticament, des de finals de la dècada dels setanta del segle XX, quan amb la presidència de Ronald Reagan s'inicia una tendència a la baixa d'impostos i un continu augment de la despesa, especialment pronunciat amb les dues guerres (Afganistan i Iraq) en què el Pentàgon s'ha embarcat durant la primera dècada del segle XXI. Només Afganistan ha costat ja més d'un bilió de dòlars.

El deute nord-americà és majoritàriament a les mans de governs estrangers com ara, principalment, els de la Xina, el Japó i el Regne Unit, encara que, recentment, la Xina ha començat a col·locar bons dels Estats Units, i ha iniciat un procés de diversificació, comprant deute de l'est d'Europa, especialment Hongria.

Una part, aproximadament el 40% de les emissions de deute públic nord-americà, és de bancs privats. La resta, no poc important, pertany a la mateixa Reserva Federal així com a estats i governs locals dels mateixos EUA, en aquest cas una mena de peix que es mossega la cua, perquè hi ha estats i corporacions municipals del país en números vermells o, directament, en fallida. Fins i tot, per pagar algunes obligacions, el Tresor nord-americà ja ha hagut d'utilitzar en préstec fons de reserves de les pensions dels treballadors federals a l'espera que el 2 d'agost se solucioni tot plegat.

Però si les conseqüències econòmiques són o poden ser imprevisibles i greus, com adverteix Geithner, les polítiques són o podrien ser igualment greus, alhora que confirmessin l'establiment d'allò que molts ja apunten: un nou ordre mundial, amb l'eix asiàtic, i en el nucli, la Xina, com el nou epicentre del món. L'economista Jeffrey Sachs, director del Columbia University's Earth Institute, considera que “com més temps triguem a resoldre el tema [del dèficit], pitjor, i la influencia [política] dels Estats Units al món disminuirà”. En altres paraules, i segons Richard Haass, del consell de Relacions Exteriors nord-americà, “si en un futur la Xina opta per mostrar el múscul, no seran pas els seus almiralls qui ho facin, sinó que seran els seus banquers”.

Els valors democràtics que el món occidental diu que representa, i de què va parlar a bastament Barack Obama durant la visita recent al Regne Unit, al maig, podrien entrar en crisi. Com? Una negativa a continuar finançant el deute nord-americà per part dels bancs xinesos –de moment els grans estalviadors del planeta– tindria un impacte demolidor en l'economia nord-americana, i en la de la resta del món un dels primers efectes: l'augment dels tipus d'interès, que es dirigiria contra la línia de flotació de la maquinària econòmica nord-americana.

És clar, no tots els economistes dels Estats Units, especialment els d'ideologia republicana, expressen les mateixes pors. És el cas de l'intel·lectual David Frum, antic assessor de George W. Bush: “El que els Estats Units necessiten fer per posar les seves qüestions fiscals en ordre no és com les qüestions que s'han de dur a terme a Europa. No estic dient que sigui senzill fer-ho, sinó que el problema és polític, no pas econòmic”. Cal, doncs, triar bé en què es gasten els diners. Les opcions de Frum són, justament, aquelles contra les quals Obama ha batallat amb la llei de sanitat universal: “EUA destina el 17% dels seus ingressos a despesa de sanitat. Si es gastés el mateix que el segon país que més hi destina, Suïssa, el 13%, seria com si tinguéssim sencer tot el pressupost de defensa de franc”. Frum, a més, critica algunes de les polítiques de deducció d'impostos com ara les que afecten les hipoteques.

El resum de la recepta de Frum és una mica menys despesa social i uns pocs més d'impostos i el problema del dèficit s'equilibraria. Altres, però, no ho veuen tan senzill i parlen de causes polítiques i culturals que impedeixen solucionar el problema del dèficit. Anne Applebaum, tot just nomenada directora d'estudis polítics del think tank amb seu a Londres The Legatum Institut, posa com a exemple i metàfora el cas d'Alaska, de l'exgovernadora Sarah Palin, una de les grans veus del Tea Party. “Molts nord-americans es comporten com els habitants d'Alaska. Es creuen molt individualistes, diuen que no necessiten l'Estat per a res, però Alaska és l'estat que més diners rep del govern federal per fer possible la vida allí”. La qüestió política és, potser, encara més greu. Amb eleccions a la Cambra dels Representants cada dos anys, les taxes, com diu Jeffrey Sachs, “no es poden tocar”. Obama, un president que té molt números per sortir reelegit, llevat d'un cataclisme imprevisible, es proposa recaptar per a la seva campanya mil milions de dòlars. Amb magnituds com aquestes, sembla que hi ha poc marge per augmentar encara més la pressió sobre el contribuent. El problema del deute, doncs, sembla tant econòmic, com polític i cultural. En aquestes condicions, que Standard & Poor's hagi rebaixat la perspectiva sobre el deute del país d'estable a negativa és només un indici més de les dificultats per resoldre la qüestió, potser molt més estructural que no pas conjuntural.