Escriptors a la garjola
Diversos autors visiten la presó de Figueres perquè els presos puguin comentar i analitzar les seves obres amb ells. Eduard Pascual, en la seva condició de mosso d'esquadra i autor d'una novel·la negra inspirada en diversos casos reals, va tenir molt èxit
S'ha de ser valent per ser mosso i publicar una obra de ficció amb els mossos de protagonistes, retratats amb les seves virtuts i els seus defectes, i a més inspirada en fets reals. I s'ha de ser valent, essent mosso i escriptor, per sotmetre's a la presó a l'interrogatori d'uns lectors presos, molts dels quals atrapats per l'acció dels Mossos. Eduard Pascual, l'autor de Còdex 10, un recull de deu històries policials que tenen com a escenari l'Alt Empordà, és un valent, i així ho va demostrar dijous davant una trentena de reclusos de la presó de Figueres, els quals, de la seva banda, van demostrar ser bons lectors. Pascual és el tercer autor –després de Martí Gironell i Najat El Hachmi–, que, convidat pel taller de lectura de la presó de Figueres, entra al centre penitenciari per comentar les seves obres amb els lectors presos. Per la seva condició de mosso, encara que ara estigui allunyat de la feina policial per culpa de la sordesa, Pascual va suscitar molt d'interès entre l'audiència reclusa i va acabar signant i dedicant un bon grapat d'exemplars de Còdex 10, que ha esdevingut un èxit de vendes.
Una de les primeres qüestions que va haver de respondre Pascual va ser si a la vida real existeixen de debò personatges com en Flores, el mosso que tira pel dret i actua un xic al marge de les normes i que té molt de pes a Còdex 10 i esdevindrà el protagonista de la pròxima novel·la de Pascual. Sincer, Pascual els va dir que, de Flores, n'hi ha a la vida real, però també va matisar que han quedat lluny aquells temps en què un policia entrava en un bordell, bevia de gorra tot el que volia i es passava per la pedra la meuca de torn sense pagar un duro. «Ara els policies van a la presó si estan embolicats en xarxes de prostitució o si maltracten un detingut», va exposar Pascual, recordant casos presents en la ment de tots els assistents. Algú es va queixar del tracte rebut per la policia i Pascual els va alliçonar sobre el camí a seguir: sempre denunciar el cas, mai no agafar per la corbata un policia i lligar-lo a les reixes de la cel·la, com s'ha donat algun cas.
«No serà que amb Còdex 10 ha volgut humanitzar els Mossos?», va ser una de les preguntes que va fer un reclús que. sense cap mena de dubte, s'havia llegit amb molt deteniment i enteniment (de fet és professor i àvid de lectura) Còdex 10. La resposta: «No cal humanitzar els mossos, perquè els mossos, com a persones, pateixen, estimen, s'equivoquen...: són humans.»
«Què n'opinen els mossos que s'han llegit el llibre?», va insistir a saber el professor, un xic convençut que Pascual volia esquivar aquesta pregunta. No la va esquivar i va respondre: «Només un dels mossos que sé que l'han llegit va dir que no li agradava i que l'havia deixat a la meitat.» El reclús li va remarcar que, encara que li hagués formulat crítiques, a ell l'obra li havia agradat molt.
Un altre pres va voler saber si el propi Pascual s'ha volgut retratar ell mateix, allunyat de la feina per un problema de sordesa, en el mosso que al seu llibre perd el braç. Relació, n'hi ha. Pascual utilitza el recurs per introduir el paper de l'associació de mossos discapacitats, a la qual pertany, en la seva lluita amb la Generalitat perquè els trobin una feina adient a les seves possibilitats. El reclús sabia de què parlava, perquè el seu fill va ser un dels 20 aspirants a mossos que van ser rebutjats després de vuit mesos a l'Escola de Policia perquè els van detectar daltonisme. «Per què no els feien la prova abans del curs i no els feien perdre vuit mesos?», va preguntar l'home. Bona qüestió. Ningú no té la resposta.
El capítol sobre el lladres de calcetes va centrar una bona estona el debat a la biblioteca de la presó. És que el tema donava molt de si i era molt amè. La problemàtica de les denúncies falses, sobretot les presentades per les dones en el marc de la violència domèstica, també va planar en el debat entre el mosso escriptor i els lectors presos, alguns dels quals se sentien víctimes d'aquestes falsedats. El consell del policia novel·lista: fer una denúncia al jutjat. Els consells també van anar en sentit contrari, dels presos cap a l'escriptor. Així, un d'ells va aconsellar a Pascual que guardi molt bé aquella novel·la que té abandonada en un calaix perquè el mateix Pascual considera que no té prou qualitat per veure la llum. Que la guardi bé perquè quan n'hagi publicat cinc o sis amb molt d'èxit, aquella pri-mera obra seva inèdita es pot convertir en molt valuosa. La complicitat entre l'escriptor i els presos va anar in crescendo a mesura que passava l'estona i anava quedant palès que les persones no són tan diferents a un costat o l'altre de les reixes. Pascual fins i tot hi va trobar algun vell conegut, com en Juan, un gitano de Figueres que li va recordar aquelles curses que es feien. Ell, per fugir, i el mosso, per atrapar-lo. «Ara podríem fer fúting i córrer l'un al costat de l'altre», li va proposar Juan, que encara no s'havia llegit el llibre, però que va prometre que ho faria. Pascual també va demanar-li que li passés una poesia, curta, que Juan havia redactat per Sant Jordi. Tot un intercanvi cultural a la garjola.