Heribert Barrera: fill d'un segle

La mort del polític símbol Heribert Barrera ha estat un os difícil de rosegar en una societat de titulars, simplicitat i poca autocrítica. El primer president del Parlament recuperat després del franquisme tenia un problema, i greu: haver nascut a la Barcelona de 1917 i morir, 94 intensos anys de vida després, a la Barcelona del segle XXI. Personalitat polièdrica, discutida per molts i, avui, el dia del seu funeral, lloada per tots. La complexa i plena de clarobscurs història d'un segle de nacionalisme català pot repensar-se a través de les polèmiques de la seva biografia.

Avui Barrera serà homenatjat amb tots els honors al Parlament. La capella ardent estarà oberta de deu a dues a la ciutadania, i a les quatre hi haurà el funeral. La seva trajectòria política serà recordada als llibres d'història i als carrers de Barcelona –Trias vol dedicar-li un carrer–, però ahir va tornar a quedar clar que no és, ni ha de ser-ho, una figura de consens. Tot i això, fins i tot el Partit Popular s'hi va referir elogiosament: “Més enllà de diferències ideològiques, destaquem la seva contribució al restabliment de la democràcia i la seva credibilitat com a president del Parlament.”

“Sense la guerra i el franquisme gairebé segur que no hauria estat polític.” Aquestes són, segons va expressar al llibre Què pensa Heribert Barrera, obra d'Enric Vila, les raons del seu llarg, difícil i discutit camí de 80 anys d'activisme polític. Després dels temps de clandestinitat, va ser escollit secretari general de l'ERC supervivent del franquisme. Difícil tasca. “Va ressuscitar un autèntic mort polític”, li va reconèixer ahir l'exconseller republicà Josep Huguet. La primera decisió important és votar en contra de la Constitució espanyola i, fins i tot, abstenir-se en la votació del retallat Estatut de 1979.

Els seus inicis com a diputat no podien ser més provocadors, davant l'statu quo d'una societat marcada per la por i envoltat d'uns partits polítics obsessionats amb el consens. Les primeres eleccions catalanes en quaranta anys van ser una petita victòria: 14 diputats perquè ERC fos clau en el primer govern després de Macià i Companys. En té dubtes però, anticomunista com és, rebutja qualsevol pacte amb el PSUC. Així, decideix cedir el govern a la Convergència de Jordi Pujol, i a canvi presidirà el Parlament. L'abraçada de l'ós. El diputat i dirigent d'ICV Jaume Bosch lamentava, ahir, que no hagués apostat el 1980 per “reconèixer la majoria d'esquerres que hi havia al Parlament” i hagués optat per “donar la presidència de la Generalitat a Pujol”. En la mateixa línia, Huguet opina que “Barrera, amb una decisió patriòtica, va posar en risc la continuïtat d'ERC, perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació a CiU”. Això va causar un daltabaix electoral a ERC, i poc després va dimitir. Contràriament, Pujol elogiava Barrera com a “defensor dels drets i de la dignitat de Catalunya”. Molts anys més tard, Barrera va criticar durament el pacte de govern d'esquerres amb el PSC i ICV firmat pel seu partit, ara l'Esquerra de Carod-Rovira. Fins i tot va acabar donant suport públic a Reagrupament, de Joan Carretero.