La funció dels editors
La literatura necessita que els editors recuperin la seva funció de referència intel·lectual, de fermança del valor intrínsec i de filtre
El passat dia 15 les Associacions d'Escriptors i el Gremi d'Editors, uns i altres de l'àmbit de Catalunya, van signar a Barcelona un acord pel model de contracte marc en l'edició digital. No atrafegaré ara el lector amb els detalls tècnics: les noves tecnologies, la xarxa informàtica i la difusió digital estan a punt de fer saltar –si ja no ho han fet– el concepte de propietat intel·lectual dins dels drets de la ciutadania tal com ens ha arribat dels estats propiciats per la revolució industrial i l'establiment de les democràcies, i en conseqüència també estan en seriós entredit els mecanismes i el sentit mateix dels drets d'autor.
En un sentit pràctic immediat, el compromís acabat de signar era necessari, i possibles matisos de cadascuna de les parts implicades al marge, tots ens en podem sentir satisfets, però seria negar-se a veure la realitat no adonar-nos que aquest acord està destinat a ser efímer, perquè la realitat va tan de pressa que no hi ha manera de saber quina serà la situació d'aquí a dos anys, d'aquí a cinc, a deu, a vint.
Un aspecte important de la qüestió és explicar a la ciutadania que és un disbarat que la facilitat d'accés a les obres literàries –i també a les musicals, cinematogràfiques, a imatges gràfiques, etc.– comporti que hagi de ser de franc i, per tant, que si els antics mecanismes per remunerar els autors han quedat obsolets i depassats per la realitat, no se n'hagin d'establir de nous. Per desgràcia, aquesta qüestió està ara mateix fatalment polititzada, perquè alguns moviments socials han decidit que si alguna cosa es pot obtenir de franc és de rucs no fer-ho, siguin quins siguin els perjudicis a mitjà i llarg termini, tant és si això comporta arrasar una activitat i una tradició, i la casta política, malauradament ho sabem bé prou, és capaç de qualsevol cosa abans de posar-se en contra d'un col·lectiu que pot ser un poder potencial, o tan sols comportar una bossa important de votants.
De moment deixem aquesta qüestió, sobre la qual em temo que caldrà tornar més d'un cop en diverses instàncies del futur. El que diré tot seguit ho he dit en més d'una ocasió, però al marge que em sembla tan cert avui com fa tres anys, l'oportunitat de tornar-hi té un interès especial per les circumstàncies. He de recordar un cop més els temps en què els editors aspiraven a ser, i molts ho eren, brillants creadors de tendències literàries i adalils d'una manera determinada d'escriure i de considerar el fet literari. Hem vist com amb el pas del temps el gremi ha evolucionat cap al mer empresariat, o sigui que es tracta simplement de vendre més llibres que la competència, a cavall d'una mena d'eclecticisme que acaba per no ser ni això, perquè quan tant li fa un autor com un altre mentre els seus llibres siguin rendibles passa com amb els equips de futbol fets a cop de talonari –no cal dir noms–, indefectiblement destinats a caure davant els construïts des de dins i pensant en la cohesió i el joc. Però en la literatura no hi ha un comprovant efectiu de la bondat del resultat tan fàcil com en el futbol, perquè la crítica i bona part dels autors mateixos són incapaços de desactivar un mecanisme que no cal ser una àguila per preveure, a la llarga, arrasador. Una editorial és una empresa, i una empresa que no funciona, com a tal té els dies comptats, vet aquí una realitat de constatació trivial; però una cosa és la base, el fonament sense el qual no hi ha vida, i una altra són els objectius, i majoritàriament els editors confonen avui dia una cosa amb l'altra. Tret d'alguna excepció, han renunciat al seu paper de dirigents intel·lectuals per esdevenir mers comerciants.
Entre el suïcidi de l'idealista i l'autisme del caixer hi ha d'haver opcions raonables, vaig escriure fa poc més d'un any, però ara tot això està depassat per les circumstàncies. El món digital i el domini de la xarxa dibuixen a curt termini un escenari –en molts aspectes ja hi som– dins del qual els únics elements que tenen de debò la pervivència raonablement assegurada són, en els extrems de l'actual cadena tròfica, uns autors que escriuen en una banda, en l'altra uns ciutadans que llegeixen (i encara hi ha visionaris de la interacció textual que ho qüestionarien, però aquesta és una altra discussió). Tots els d'entremig (editors, distribuïdors, llibreters o fins i tot crítics) poden ser prescindibles.
Ara bé, si fem un cop d'ull a la Història, també la possibilitat d'una tal extinció gremial té aspectes arrasadors per la literatura si la volem entendre no com a negoci –o si més no, no només com a tal– sinó com a disciplina de l'esperit, com a forma de coneixement, com a art. No només els editors han d'estar preocupats, i molt, per l'esdevenir dels fets; els autors i els qui tenen algun interès no necessàriament econòmic per les lletres senten la necessitat d'una societat literària, d'un ordre de valors que després uns i altres discutirem, però destinat a propiciar les millors obres. La literatura necessita que els editors recuperin la seva funció de referència intel·lectual, de fermança del valor intrínsec i de filtre. Que quan un editor negui l'edició a un autor no sigui perquè li sembla que el llibre no es vendrà, sinó per desavinença de tendència o per manca d'ofici de l'autor. Que es recuperin el prestigi i el significat estilísticament intrínsec de ser editat per Fulano o Zutano. És vital per a la literatura en sí, i és l'únic que dóna sentit a l'existència dels editors, l'únic que els garanteix la supervivència com a estament.
