Opinió

Les pors i Marguerite

A Londres cremaven els carrers, a Benicàssim omplien festivals, a Madrid predicava Benet XVI i el govern que ens governa feia cara de cansament definitiu

L'estiu d'enguany pareix que era un estiu de pors i de penes, o això deia la premsa, i la tardor qui sap si encara més. Les nits d'estiu, doncs, llegint de cara a la mar, de tant en tant feia llargues pauses dedicades a la meditació dels dolors repetits que aquests mesos passats de juliol, d'agost i de setembre (i continuen) no han deixat d'escampar-se per terra, mar i aire. Com ara la pena de prima de risc amb el famós diferencial que la ciutadania dels països balafiadors ha d'assumir com a càstig per uns excessos que finalment poden portar a la insolvència. O l'imaginari abisme fatídic on podien caure els Estats Units d'Amèrica si el Congrés de Washington no aprovava un pressupost. O els sotracs reiterats de les borses de Tòquio fins a Nova York passant per Reus, París i Londres. Les successives reunions inútils dels grans líders d'Europa, que passen el temps al voltant d'unes taules on beuen aigua mineral i no decideixen res: podrien beure vi negre o un bon whisky, vistos els efectes de l'aigua. Les amenaces de més retallades allà on encara queda alguna fulla o branquilló per retallar, de més fallides municipals o estatals (les unes i les altres ben guanyades). Les pors contagioses a qui sap quina epidèmia o a la fi del món, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostès han pogut constatar cada dia.

I al costat, què els he de dir, ben prop de casa meua les platges eren tan plenes com qualsevol altre estiu, els hotels gairebé al cent per cent, als restaurants no hi havia taules lliures, centenars de milers de joves de mig Europa acudien a festivals de música massius (més massius que els anys anteriors), i a Madrid uns altres centenars de milers saltaven i ballaven perquè havia vingut el Papa. En comparació, els indignats d'ací o d'allà poden semblar insignificants. A les platges, als festivals, a les places de Madrid plenes d'adolescents riallers, de capellans i de monges, la crisi que expliquen els diaris simplement no existia, ni la por: o nosaltres no som d'aquell món o ells no són del nostre. Europa es desintegra, afirmaven els profetes del diluvi, l'euro s'enfonsa, el món s'acaba, les accions baixen, la prima de risc (serp horrorosa de l'estiu) emergeix i es submergeix. El mateix estiu que a Londres cremaven els carrers, a Benicàssim omplien festivals, a Madrid predicava Benet XVI i el govern que ens governa feia cara de cansament definitiu, fatigat d'agitar-se inútilment.

Però el món no s'acaba, o no tot. Als països d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica del Sud creixen els ingressos per càpita, creix la producció agrària, el comerç i la indústria, i fins i tot, a poc a poc, el benestar progressiu de la gent. A Europa res d'això no creix, o eventualment cau una miqueta i per açò pensem que el nostre món s'ensorra: retrocedim potser als nivells d'ingressos i de renda de fa quatre o cinc anys, que llavors ens semblaven excel·lents, i ens imaginem enfonsats en la misèria, paralitzats, plens de temor. Som així d'espantadissos o d'estúpids: la nostra fe tenia com a dogma i fonament el creixement continu, l'acumulació sense pausa, posseir sempre més i de tot i amb més comoditat i menys esforç. Però si som una mica seriosos constatarem que el món no s'ensorra encara, i que el patiment cert, l'única pena real que entristeix i destrossa, és el d'aquells que s'han quedat sense faena i sense cap recurs, sense casa o sense protecció, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, lectors de diaris, pelegrins musicals o papals, polítics de tot signe i tota raça, opinadors de premsa, economistes amb fórmules màgiques, professors o profetes, més valdria que callàrem i que miràrem el món amb una mica més de perspectiva. Almenys per no escampar aquesta trista epidèmia de la por.

Aquests mesos d'estiu, doncs, de nit i de cara a la mar, tornava a llegir, per tercera vegada, els volums de la més bella literatura memorialista que conec, que són els records d'infantesa i de família de Marguerite Yourcenar: el primer, Souvenirs pieux, després el segon, Archives du Nord, i després el tercer, Quoi? L'Éternité. De fet, ja fa mesos que em dedique assíduament a la lectura i relectura de memòries (qui sap per què: potser un projecte d'escriptura encara incert i fantasmal), com ara les de Josep M. de Sagarra, o les d'Elias Canetti, o la novel·la/memòria/fantasia històrica de Peter Esterházy, o l'armari ple d'ombres del poeta Gamoneda. Yourcenar, però, per damunt de tots: escriu tan divinament bé, que més que enveja em fa ràbia.

Com en un passatge del primer volum, on Marguerite passa per Brussel·les l'any 1956 -- ja en edat madura, doncs-- i visita el museu d'art per contemplar uns quadres de Pieter Bruegel, El recompte de Betlem (que prepara la massacre dels innocents), La caiguda d'Ícar i La caiguda dels àngels rebels. Un vel de pessimisme universal cobreix la vista de l'escriptora davant de les dures escenes de Bruegel, i del record d'altres quadres semblants, i diu (en traducció meua improvisada), parlant del seu propi temps històric de mitjan segle XX: “La brutalitat, l'avidesa, la indiferència als mals dels altres, la bogeria i l'estupidesa regnaven més que mai sobre el món, multiplicades per la proliferació de l'espècie humana, i dotades, per primera vegada, de les eines de la destrucció final. La crisi present es resoldria, potser, després d'haver atacat només un nombre limitat d'éssers humans. D'altres en vindrien, cadascuna agreujada per les seqüeles de les crisis precedents: l'inevitable ha començat ja. El guardians, recorrent amb un pas militar les sales del museu per avisar que tancaven, semblaven proclamar el tancament de tot.” Així escrivia la dama quinze anys després d'aquella visita, confirmada en les seues sospites i visions. Els anys cinquanta van ser els anys de la por a la bomba, els seixanta van ser anys turbulents i aparentment revolucionaris, i Marguerite no era gens optimista. Visqué la crisi dels anys vint i trenta, conegué els desastres de guerres i de postguerres, i sobretot observà com aquell món ordenat i encara net de la seua infantesa s'enfonsava en cada crisi, començant amb la Gran Guerra, que ella va conèixer de prop i que arrasà físicament els seus paisatges i espais infantils.

I observant els moviments del formiguer humà, observant el pas del temps sobre la terra, Marguerite va concloure que cada crisi era pitjor que l'anterior: perquè les crisis ens fan més estúpids, no més intel·ligents. Si Yourcenar haguera conegut aquesta crisi nostra, la crisi d'ara, i les nostres pors d'europeus malcriats i durs de cor, estic segur que tornaria a escriure: “La brutalitat, l'avidesa, la indiferència als mals dels altres”, etcètera.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.