El banc fantasma
La manca d'un BCE que doni suport a l'euro fa que sigui més difícil sortir de la crisi del deute
El desequilibri polític i econòmic en el procés de construcció europea fa que els punts de vista de com sortir-ne siguin molt divergents
Del desconcert en què viuen els responsables de les cancelleries europees, n'és prova la manca d'acció per frenar la crisi del deute italià –i evitar-ne el contagi– que debilita l'euro, si no ho ha fet ja, i la UE. També ho són les declaracions recents de José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol, o del premier britànic, David Cameron. Tots dos han instat el Banc Central Europeu (BCE) a actuar com a prestador d'última instància, funció que prohibeix l'article 123 del tractat de la UE, com recorda Jens Weidmann, cap del banc alemany Bundesbank.
En acabar la cimera del G-20 de Canes de fa deu dies, Zapatero es queixava del tracte diferent que reben dels mercats els bons espanyols en relació amb els britànics. La Gran Bretanya és vista com un refugi segur a causa de les turbulències que sacsegen l'euro, i que han fet que l'economia mundial estigui a un pas d'una altra recessió més greu.
La situació ha fet exasperar el president nord-americà. La matinada de divendres, Barack Obama parlava amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, i amb el president francès, Nicolas Sarkozy, demanant-los que actuessin. De moment, sense èxit.
Els bons espanyols amb venciment a 10 anys se situen en un interès que fluctua amunt i avall els últims dies, sobre la línia del 5,5%, en la zona propera al rescat (7%); un rescat impossible, d'altra banda. Quant als britànics, dijous van baixar als nivells del 1950, el 2,106%. Una raó d'això, deia Zapatero, és que al darrere de la lliura hi ha un banc central que actua com a tal, i que l'euro, moneda de 17 estats, no el té. Cap organisme, ni el BCE, no fa les funcions que el Banc d'Anglaterra, el Banc Central del Japó, el Banc de Canadà o la Reserva Federal dels EUA (Fed).
Per què el BCE no actua com la Fed o el Banc d'Anglaterra? El seu mandat és clar: la institució només vetlla perquè la inflació no es dispari per sobre del 2%. Per què aquesta dèria? Hi ha raons històriques i de desequilibri econòmic i polític en el procés de construcció europea que ho expliquen. I totes tenen un mateix comú denominador: la dominació d'Alemanya.
Angela Merkel no vol ni sentir a parlar de posar la màquina del diner a funcionar per comprar bons de tresors en zona roja, amb independència de no tenir encara gaire clar d'on podrien sortir els recursos que donessin suport al nou diner per evitar un desequilibri fatal entre massa monetària i valor de l'economia i bitllets en circulació. Mentrestant, el projecte europeu se'n va en orris amb un banc quasi fantasma com a garant del desastre.
