Carmen Castillo durà a Girona la memòria dels vençuts a Xile

En una casa del carrer Santa Fe, a Santiago (Xile), els militars van matar Miguel Enríquez, cap del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) que, després del cop d'estat de l'11 de setembre del 1973, hi vivia clandestinament, juntament amb Carmen Castillo. Aquesta va sobreviure, però va perdre el fill que esperava. Era el 5 d'octubre del 1974. Més de trenta anys després, Carmen Castillo (Santiago, 1945) va tornar a aquell carrer per intentar reconstruir els fets amb l'ajuda dels veïns, i va descobrir qui l'havia salvada, trucant a una ambulància. El resultat és un documental apassionant que, narrat en primera persona, també intenta restituir la memòria dels vençuts a través del testimoni de diversos exmilitants del MIR, supervivents de la brutal repressió de la dictadura de Pinochet a la qual van oposar resistència. La pel·lícula, que conté una experiència de dol per tantes pèrdues, reflexiona sobre el preu pagat per la lluita política (els morts, l'abandonament dels fills, que ha obert una ferida mai més cicatritzada) i, sense renúncies ideològiques, qüestiona fins a quin punt la direcció del MIR va caure en el culte a la mort i el sacrifici. Castillo es fa una pregunta i la fa de manera implícita als antics companys: els actes de resistència pagaven la pena? Miguel i els altres van morir per res? També es pregunta de quina manera perviu a Xile, un país que defineix com un dels laboratoris de l'ultraliberalisme al món, l'esperit del MIR. La dictadura va ser capaç d'esborrar-ho tot? Potser no del tot.

Tretze anys abans de Calle Santa Fe, que va ser presentada al festival de Canes de l'any 2007 i que es continuarà projectant fins al dia 26 al cinema Truffaut, Carmen Castillo va anar a Xile per rodar-hi La Flaca Alejandra, documental que recull el testimoni de Marcia Merino, militant del MIR que, detinguda pocs mesos després del cop d'estat, no va poder suportar la tortura i va delatar els seus companys, començant una llarga col·laboració amb la DINA, la terrible policia secreta creada per Pinochet. Però un dia de l'any 1992, aquella que va ser la Flaca Alejandra (el seu sobrenom en els temps de militància) va aparèixer en públic i, demanant perdó, va manifestar la seva disposició a declarar en contra dels militars. En un moment en què Xile vivia la transició política cap a la democràcia, però en què també es volia instaurar la llei del punt final que eximia els botxins de la seva responsabilitat durant la dictadura, Carmen Castillo va trobar la manera de realitzar un documental en contra de l'oblit a través del testimoni de Marcia Merino, que havia donat la pista que va dur els militars al carrer Santa Fe. Sense actitud venjativa, dubtant que pugui jutjar-la qui va salvar-se vivint al marge de la repressió a l'exili, va acostar-se a la Flaca Alejandra perquè aquesta expliqués com funcionava la màquina de l'horror amb la qual la dictadura matava i feia desaparèixer les víctimes. En un moment del film, les dues dones entren en una casa de tortures aleshores abandonada i, en aquell espai gairebé buit, s'hi fa present la tortura a través de les paraules de Marcia Merino, que en tot moment afirma la necessitat ineludible de la memòria i que acaba revelant-se com algú que ha tornat del lloc dels morts per testimoniar.

La Flaca Alejandra es projectarà aquest dijous, 19 de febrer, a dos quarts d'una del migdia a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG. Després de la projecció del film hi haurà un col·loqui obert als estudiants i a la ciutadania amb Carmen Castillo, que ha realitzat altres documentals per a la televisió pública francesa i la cadena Arte sobre Nicaragua, el subcomandant Marcos, els indis maputxe, però també sobre l'actriu mexicana Maria Félix i el bolero com a educació amorosa.

Les activitats relacionades amb la presència de Carmen Castillo a Girona tenen el suport i la col·laboració del Museu Memorial de l'Exili (Mume), el cinema Truffaut, la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i, per part de la UdG, del grau de Comunicació Cultural, l'Institut de Recerca Històrica (seminari permanent d'estudis polítics i culturals) i la càtedra d'art contemporani.