FRANCESCA LLOPIS

PRESIDENTA DE LA UNIÓN DE ASOCIACIONES DE ARTISTAS VISUALES

«La crisi és inherent a l'art»

Ser dona i artista no és gens fàcil. Però aquesta barcelonina, nascuda el 1956, combativa fins al moll de l'os, ho té tan clar com Louis Bourgeois: «Es cansaran esperant que ho deixi, perquè jo seguiré creant fins al final.»

L'art té un problema, i no és només per culpa de la crisi, oi?

–«El gran problema de l'art és que no se'l considera fonamental.»
–Qui li fa la guitza?
–«Aquest discurs que l'art ha mort ve de molt lluny, però ara amb internet ha agafat unes dimensions gegantines. Hi ha confusió. A on anirem a parar? Ni idea. L'art té un problema, sí, i és que l'estructura social no hi creu. Hi ha una distància molt gran entre el que els artistes fem i el que la societat civil veu.»
–Més que fer-li la guitza, hi ha a qui l'art li sembla sobrer. Quins són els enemics de l'art?
–«Els qui estan en contra de la llibertat de l'individu. L'art és lliure. Si connectes amb una obra, t'ho passes genial. Però pots no connectar-hi, i no passa res. Al meu estudi ha vingut gent que m'ha dit: ‘No hi entenc res.' Què hi farem, penso. O et diuen: ‘Com que no hi entenc, no puc opinar.' Això em sap un greu terrible, perquè no es tracta d'entendre-hi sinó de plantar-se davant d'una obra i deixar-se anar.»
–En temps de crisi, les prioritats són unes altres.
–«Políticament interessa molt utilitzar la cultura i l'art. A la més mínima, en campanya electoral s'omplen la boca d'art. A l'hora de la veritat, res, no en tenen cap, d'interès. Ningú no pensa en nosaltres. I els artistes som persones que mengem cada dia, no som àngels! Paguem impostos, tenim un IVA, moltes despeses, estudi, família...»
–Què por aportar l'art en aquesta crisi?
–«Les crisis són bones per replantejar-se les coses. I en això els artistes sí que sabem de què parlem: els nostres processos de treball neixen de crisis. Si vas per la vida convençut que ho saps tot, no avances gens. Un artista no està mai segur ni satisfet. La crisi és inherent a l'art. En la crisi mundial que patim ara, penso que l'art pot aportar creativitat a la solució dels problemes.»
–La gent (diu que) no entén l'art contemporani. Hi ha prou formació?
–«És fatal. Quan jo estudiava, no vaig arribar ni als simbolistes. Picasso no el vaig ni veure passar. Ara sí que hi arriben, però... les classes d'art les donen mestres que tenen quatre nocions justes d'art. Quan la professora de l'escola de la meva filla em convida a fer una classe, els nens m'escolten embadalits. I em fan unes preguntes al·lucinants.»
–Com ara?
–«‘Vius de l'art?' Em sembla increïble que nens de set anys em facin aquesta pregunta tan freda.»
–Què els deuen haver dit a casa seva...
–«Exacte, són un reflex del que pensa la nostra societat. Segurament, han sentit a dir: ‘Ostres, aquest pintor està forrat!' Si ja t'ho dic: com si fóssim àngels!»
–Vostè representa, com a nova presidenta de la UAAV, 3.500 artistes. Alguns de forrats, sí, però la majoria amb dificultats per viure de l'art. No representa, doncs, interessos i necessitats massa diferents?
–«A les primeres reunions que anava de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, sortia plorant, impressionada de la situació desastrosa, de la presa de pèl de les institucions. És evident que hi ha perfils d'artista molt diferents, des del pintor de diumenge –el meu pare ho era– fins als artistes que treballen en el món de la docència perquè volen o perquè ho necessiten. I n'hi ha que realment viuen exclusivament del seu art. En tot cas, sí que hem detectat que hi ha uns problemes comuns per a tothom.»
–Per exemple...
–«Els artistes podem passar-nos sis mesos sense veure un euro. Com pretenen que paguem cada mes la quota d'autònom si no tenim ingressos mensuals?! Per què, quan cobrem per un projecte d'art públic que ens ha portat tres anys de feina, hisenda ens obliga a pagar els impostos de cop i no dividits en tres anys?! Exigim un altre tracte fiscal. També podríem parlar de les malalties generades per la professió que no cobreix la seguretat social. Per exemple, la pintura acrílica deixa anar uns vapors tòxics que afecten el sistema nerviós.»
–El món de l'art, en els estrats de poder, continua sent massa masculí?
–«El feminisme té molt camí per fer. Hem d'estar en alerta constant: a la més mínima, ens volen fer desaparèixer. Qui ha tingut sempre el poder, no el vol perdre. Els homes tenen tendència a fer una exhibició d'ells mateixos. Les dones som més pragmàtiques i no som tan rivals.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.