Editorial

Televisió catalana i pública

L'esperat ajustament dels mitjans audiovisuals públics catalans ha començat a prendre forma i a entrar en detalls després de l'anunci fet ahir pel govern de la Generalitat durant la comissió de control al Parlament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Unes revelacions que han aixecat certa polseguera i les crítiques, fins i tot, de la mateixa directora de TVC, Mònica Terribas, que va manifestar clarament que el model cap al qual s'encamina la televisió pública del nostre país no coincideix amb el seu.

No hi ha dubte que la decisió del govern està circumscrita en la lògica d'ajustaments que ja fa mesos que anuncia i executa en el marc d'un pla d'austeritat draconià que toca tots els sectors de l'administració catalana. No és cap excepció, doncs, sinó que el sector audiovisual públic està destinat a passar pel mateix adreçador que la resta d'estructures. La polseguera, doncs, cal interpretar-la a partir d'altres variables.

En primer lloc, hi ha el paper significatiu que han tingut la ràdio i la televisió públiques a Catalunya en la normalització lingüística. TV3 i Catalunya Ràdio han estat el nucli d'irradiació mediàtica del català des de la seva creació, en un ambient cada cop més hostil. Hi pot haver retallades, i segurament n'hi han de fer, però el criteri d'utilitat pública i d'eina de normalització ha de prevaldre i, si cal, ser potenciat en detriment d'altres despeses més accessòries. En la polèmica hi ha, també, la distorsió de la lluita del sector privat per treure benefici o partit del paraigua públic. Una guerra que no hauria de condicionar la reestructuració ni fer allunyar la CCMA dels seus objectius.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.