La quadratura del cercle

Per a alguns catalans, diu Josep Piqué en un article recent, “si no parlem del seu tema –per exemple, el famós pacte fiscal– no som patriotes”. No cal dir que a títol personal tothom té dret a opinar sobre el que cregui més oportú. La qüestió important, però, no és debatre les opinions de Josep Piqué sinó les opinions públiques d'una institució, el Cercle d'Economia, que en aquests moments ell mateix presideix. O dit d'una altra manera, la qüestió és si entre les opinions recents del Cercle en matèria econòmica calia referir-se (o no) a la situació fiscal catalana i a les vies per sortir de la crisi a Catalunya.

En el document que va publicar el mes d'octubre passat, A temps de sortir del túnel. L'hora de la política, el Cercle explicita les conviccions que defineixen el seu “codi genètic”: una profunda aposta per Europa; una defensa de l'economia social de mercat que garanteixi la nostra competitivitat, cohesió social i estat del benestar, i el caràcter transcendental de l'acció política orientada a aquests objectius. Tres són, doncs, els subjectes clau explicitats en les seves preocupacions: Espanya, Europa i l'economia social de mercat. Res a dir, al contrari..., si no fos que no hi ha cap referència directa a Catalunya.

Creiem que és aquest element xocant el que ha provocat la dissonància envers el darrer document del Cercle. Diversos titulars de premsa han traslladat a la llum pública aquest joc canviat de percepcions. Els catalans esperen que els seus empresaris, professionals i acadèmics contribueixin als temes que han de ser presents en l'agenda catalana, perquè Catalunya s'hi juga el present i el futur. Però resulta que alguns d'aquests actors de la societat civil catalana escriuen documents que es podrien firmar a qualsevol altre lloc d'Espanya. S'ha insistit des de tots els fronts en la progressiva desafecció ciutadana envers els polítics, però ningú ha obert la boca sobre la desafecció envers les institucions de la nostra societat civil. Les preguntes són inevitables. Les entitats consagrades de la societat catalana han evolucionat al mateix ritme que els seus ciutadans? Sintonitzen amb les seves inquietuds? O més aviat algunes d'elles poden quedar superades pels temps? És aquest tipus de document el que esperen els catalans i el que ara tocava publicar?

Nosaltres interpretem que una part de la sorpresa ciutadana davant el darrer document del Cercle l'hem de cercar aquí. Algú s'imagina avui que un think tank suec, portuguès, flamenc o escocès avalués el moment present de l'economia i la política sense fer referència al seu propi país i situació, i sense tenir en compte la greu problemàtica econòmica derivada del seu dèficit fiscal? Si el Cercle reclama més Europa i més Espanya però no gosa tan sols referir-se a Catalunya, de què ens està parlant o ens vol parlar? El problema de fons no és de què parla el Cercle sinó des d'on parla el Cercle i a qui s'adreça, és a dir, quin és el marc nacional, territorial i cultural que té al cap i el públic objectiu que té com a interlocutor. Des dels estudis hermenèutics de Gadamer, sabem que no hi ha text sense context. És el context el que ens dóna el codi interpretatiu, la clau de lectura. Des de Catalunya, el text del Cercle grinyola perquè aquest el situa “fora de context”. Si els processos de codificació depenen de l'autor, el text, el context i els lectors, el text del Cercle falla en els dos darrers elements.