Dolça ingenuïtat a ‘En attendant l'inattendu'

Toni Mira i Claire Ducreux van ser cap de cartell per presentar la Fira de Tàrrega del 2010. A les Rambles, van oferir un petit tast del seu intuïtiu muntatge. A Barcelona, van tornar, ara fa un any, només tres dies al vestíbul del Mercat de les Flors (quan encara feia reformes a la sala Maria Aurèlia Capmany). En attendant l'inattendu. del ballarí i ànima de Nats Nus, Toni Mira, i de l'artista de carrer i clown, Claire Ducreux, torna a fer una estada a Barcelona. Són a La Seca només fins al 18 de desembre. Presenten un muntatge tan fràgil com tendre que es basteix a partir de la generosa ingenuïtat dels dos intèrprets i d'una metàfora del temps que es representa amb les fulles de tardor que van caient incessantment del sostre de l'escenari de La Seca. Vist l'espectacle, ningú seria capaç de no acollir a casa la clochard i de no compartir unes galetes amb l'arquitecte ballarí, amant de la geometria variable.

Toni Mira és generós i intel·ligent. Ha deixat que sigui la màgia de Claire la que dugui el ritme de l'espectacle. Ella, amb el seu banc de carrer amb rodes, entra a escena de la mateixa manera que ho fa quan treballa a l'aire lliure. Amb aquella mirada franca i tímida, que prefereix mirar de cantó, amb el cap inclinat i els ulls espiant per les comissures. Mira, d'entrada, interpreta el raonament fred. Assegut a la taula es mou motivat per un violí i un contrabaix que marca un temps més pausat. El paraigües anglès, noble, cavallerós, esdevé un element màgic en l'espectacle, capaç de donar una verticalitat (palplantat al prosceni) o penjat cap al final de l'escena. Claire no en té prou. Presumida, en tria un altre de dimensions més grans, que recorda la dona del paraigua del parc de la Ciutadella. Vermell, això sí, d'un intens i una intensitat com ho és la seva manera d'interpretar. Diu Mira que treballant amb ella ha après a mirar el públic, a comptar amb la seva complicitat. Claire comenta que treballar dins de sala amb la rigorositat que pot tenir un ballarí contemporani li ha donat una certa introspecció. En realitat, la partida la guanya, afortunadament, l'espontaneïtat, el joc, la diversió i un bri d'emoció. Mira arracona el seu cos per expressar amb gràcia i de viva veu els solos que pretenia ballar, les seves metàfores, els racons més amagats de la producció. Mentre Claire no bada boca. Només, en tot cas, per manejar alguna patata fregida o, golafre, alguna galeta. Mira no deixa de ser el pare, el Carablanca. Claire, es mou molt bé en el rol juganer de filla, d'inquieta, d'entremaliada. I quan no en té prou amb Mira, s'atreveix a demanar col·laboració al públic. Ningú no s'atreveix a desenganyar una tendresa tan directa, una mà, un gest sense malícia. L'espectacle, de 55 minuts de durada, contagia feliços somriures a la platea.