Barcino grata est

La casa de l'Ardiaca de Barcelona convida cada diada de Corpus a gaudir d'un joc d'aigua sorprenent i captivador, el popular ou com balla. La vinculació de l'edifici amb l'aigua es remunta als seus orígens, ja que en aquest mateix lloc és on els enginyers romans que van dissenyar Barcino van instal·lar el castellum aquae; la gran cisterna on anaven a morir els dos aqüeductes que abeuraven la ciutat.

Totes les ciutats romanes tenien el seu castell d'aigua, un gran contenidor adossat a la muralla des d'on arrencava la complexa xarxa de distribució urbana. El de Barcino era situat en una de les torres de la plaça Nova, la que avui s'alça al costat esquerre de l'embocadura del carrer del Bisbe, una construcció que amb el pas del temps va quedar integrada a la casa de l'Ardiaca. És per rememorar l'originària utilitat del lloc que el 1958 s'hi va fer –adossada al mur–una gran arcada de pedra i una canal a la part superior.

El fals aqüeducte que des d'aleshores es pot veure a la plaça Nova ben bé pot ser considerat la cirereta de la transformació que va experimentar el barri Gòtic de Barcelona durant la primera meitat del segle XX, un procés que ha estat analitzat per l'historiador de l'art Agustin Cócola, en una sorprenent tesi doctoral. Amb el títol suggeridor d'El barri gòtic de Barcelona, de símbol nacional a parc temàtic, Cócola ha estudiat a fons els edificis i espais emblemàtics que hi ha a l'entorn de la catedral barcelonina i ha descobert que, en molts casos, s'hi van realitzar modificacions substancials per “dotar-los d'una aparença antiga que aleshores no tenien”. Són un conjunt d'obres que es van executar amb l'objectiu premeditat –i ara abastament aconseguit– de fer del centre històric de la ciutat un punt d'atracció turística. L'exemple més conegut d'aquest gran rentat de cara és la mateixa façana de la seu barcelonina que fins a finals del segle XIX era un frontis despullat i d'arquitectura irrellevant, res a veure amb la voluptuositat de les formes gòtiques que avui l'adornen.

Sorprèn aquesta impostura en les pedres, perquè la condició de ciutat mil·lenària de Barcelona és molt evident, tant que cada cop que es grata el subsòl de la ciutat hi apareix una sorpresa. Això és el que va succeir el 1989 quan amb motiu de la construcció del gran aparcament de la plaça de la Catedral van quedar al descobert els fonaments dels dos aqüeductes que anaven a trobar-se en aquell punt. Ara ha tornat a passar amb motiu de les obres de la futura estació del TGV a la Sagrera on han aparegut diverses restes arqueològiques, també les de l'aqüeducte romà que passava per allí i transportava aigua del Besòs.

Però no totes les pedres antigues han quedat sepultades. A tocar de l'arc de la plaça Nova, a la plaça 8 de març, hi ha ben visibles integrades en un pany de paret mitgera quatre arcades del que va ser la conducció d'aigua de la Barcino. Aquest sí, aquest és el veritable aqüeducte de la ciutat i no la reconstrucció poc reeixida de la plaça Nova.

Vertader o fals, la visita a un i altre lloc es fa breu i deixa un regust de poca cosa. Per això qui vulgui fer un aprenentatge a fons de la Barcelona romana cal que s'endinsi al subsòl de la veïna plaça del Rei, on hi ha el jaciment de l'antiga Barcino. És bo saber que els diumenges a la tarda l'accés és gratuït. Gratis, paraula d'origen llatí, paraula que en temps de crisi és grata de sentir.