Un amor sense Pigmalió

Qualsevol excusa és bona per tornar sobre l'empremta dels clàssics, dels nostres clàssics, amb els que vam construir un imaginari propi, trencant generacionalment amb tot l'anterior. Més enllà de la seva imatge de provocador professional, d'épater les bourgeois, Serge Gainsbourg va ser un músic excel·lent, que va saber transcendir d'uns primers discos entre la chanson i el jazz cap a les noves formes instaurades pels Beatles i els Stones, i després cap al realment reggae de Bob Marley. Les coincidències van voler que el gran Gainsbourg morís el 1991, el mateix any que Miles Davis i Freddy Mercury. Per a molts, el món queia del pedestal on l'havien instal·lat aquestes grans icones de la música moderna.

Parlant de celebracions, el segell Mercury –adscrit a Universal– reedita Histoire de Melody Nelson quaranta anys després de la seva presentació i quan fa el vintè aniversari de la mort de Serge Gainsbourg. L'han presentat en un integral que recull l'original, les sessions al complet amb inèdits i versions alternatives i un film documental de quaranta minuts. Com no ens cansarem de repetir, l'àlbum del 1971 és una nova peça conceptual de la música jove. El mateix Beck ha remarcat que es tracta d'una obra mestra de pop orquestral, amb l'aura elegant del millor Gainsbourg del jazz i tot el barroquisme dels músics que contemplaven amb vertigen la psicodèlia.

Tal com sintetitzen els responsables d'aquesta reedició, feta amb la lent d'augment de la perspectiva històrica, Histoire de Melody Nelson va ser “creada com un conte per a adults”. Cada cançó explica les vicissituds d'una adolescent anglesa anomenada Melody Nelson (interpretada per la dolça Jane Birkin) que coneix un francès de quaranta anys (idèntic al misantrop Serge Gainsbourg). L'àlbum va ser dirigit per Jean-Claude Vannier, que també va compondre gran part de la música. Només cal recordar que entre els artistes que van fer versions de les cançons, o que les han utilitzat com a samplers hi ha Beck, Portishead, David Holmes i Placebo, sense esmentar les diverses generacions de músics francòfons que han seguit les passes de Gainsbourg i de la legió de vocalistes per a les quals va escriure, en aquesta ocasió, la seva musa eterna, la britànica Jane Birkin.

Dins l'article introductori al llibret editat per a l'ocasió, Gènesi d'un accident, es resumeix l'impacte que va tenir per a Birkin i Gainsbourg el fet de trobar-se el 1968. També el que va significar la gravació, i posterior èxit internacional, de Je t'aime... moi non plus, himne eròtic que el compositor havia gestat originàriament per a Brigitte Bardot, però que van descartar a causa del previsible escàndol que la cançó provocaria. En els recopilatoris es pot recuperar la versió de la Bardot.

Estrella emergent del cabalós Swinging London, Birkin ja coneixia l'escàndol perquè havia sortit despullada en les primeres escenes de la no menys mítica Blow up, de Michelangelo Antonioni. Tots dos van triomfar de manera extraordinària i van forjar una carrera en paral·lel a un matrimoni, que es va desfer pels costums autodestructius de Gainsbourg, les seves addiccions a tota mena de substàncies tòxiques, inclòs el treball, complement ideal al consum de Gitanes. N'hi ha que han parlat del Pigmalió, però és literatura. Moltes dones d'aquella època ja havien cremat els sostenidors i assumien la revolució quotidiana com a pròpia.

Visionaris delirants, les veus de tots dos es combinen a la perfecció amb els violins i la guitarra i el baix elèctrics. Tots els camins condueixen a Melody, explica la llegenda. El camí de Serge el duia cap a una Jane que el va saber entendre com ningú. N'hi ha el testimoni.