‘Small is beautiful… and powerful'

“Si Europa persisteix en la seva pèssima gestió, li queda una dècada i mitja de crisi”, afirmava el 13 de novembre el reconegut economista japonès Richard Koo. I és cert que l'actual crisi econòmica, social i financera es manifesta amb especial virulència en la Unió Europea, on s'evidencia un comportament dispar i diferent entre els seus estats membres o un comportament dual entre els països dominants del centre i els perifèrics.

Quant als primers, cal citar Alemanya, amb una estructura de creixement que si bé es fonamenta principalment en el sector exterior, necessita, per absorbir el potencial productiu de la seva economia, l'impuls tractor dels països perifèrics de la UE com a destinació dels seus productes. Aquest model funciona bé en temps de bonança, però falla en els períodes de vaques magres. Aquests períodes impliquen una important i intensa retallada del consum, especialment en els estats perifèrics, cosa que provoca, entre altres efectes, que caiguin notablement els seus ingressos fiscals, i això els origina creixents dèficits.

A més, atès que el domini dels països centrals s'estén també al control de l'entramat de decisions de la UE, aquests països imposen restriccions dràstiques als perifèrics, que es tradueixen en: retallades salarials, contracció del sector públic, consolidacions fiscals i, en definitiva, una reducció de l'estat del benestar. D'aquesta manera, els països perifèrics que tenen més dificultats suporten, gairebé en exclusiva, els sacrificis per sortir de l'atzucac. Així, assistim a l'enfonsament de la perifèria en l'austeritat.

D'altra banda, la sincronia i efectivitat dels líders europeus per plantar cara a la crisi no passarà als annals com a model del que cal fer i d'eficiència. Ans al contrari, les profundes diferències han enardit els discursos proteccionistes en cadascun dels estats membres. S'imposa el “campi qui pugui” i es prioritzen els interessos propis per sobre dels de la mateixa Unió Europea i els seus ciutadans. La crisi també de valors comunitaris resulta innegable.

Aquesta falta de sintonia, de lideratge i de visió a llarg termini ha evidenciat, una vegada més, les debilitats de l'actual model polític, econòmic i social de la Unió Europea.

Així, les mesures aplicades, d'una clara tendència restrictiva, que propugnen retallades en la despesa pública i sacrificis salarials a la classe productiva, i que s'han anunciat com les úniques mesures possibles en aquests moments, han produït resultats nefastos.

L'augment de l'atur, del dèficit públic i del nivell d'endeutament dels estats no són sinó alguns dels elements perversos observables arran de tals polítiques. Els esdeveniments recents associats a la crisi grega en donen fe, ja que han posat en dubte la mateixa pervivència de l'euro com a moneda de la Unió i han anunciat un possible efecte dòmino amb repercussions planetàries, del qual no quedarien al marge ni tan sols els països dominants.

Així doncs, es pot concloure que les mesures de rescat aprovades pels països centrals s'han aprovat no com un gest de solidaritat amb els països perifèrics, sinó alimentats per una clara visió egoista dels seus propis interessos.

Malgrat això, la posada en pràctica d'un altre tipus de polítiques, amb resultats positius, és possible i desitjable. Les bones pràctiques portades a terme amb èxit per alguns països refuten clarament la idea que les polítiques adoptades per la UE siguin les úniques possibles. El cas d'Islàndia –que va arribar a ritmes de creixement econòmics pròxims al 2,2% i va revertir la seva situació en un temps rècord– n'és un exemple i ha estat enaltit per economistes de prestigi, com ara Paul Krugman, que en tot moment han assenyalat un diagnòstic erroni, juntament amb polítiques equivocades, com a causa de la negativa evolució de la UE.

De fet, les polítiques d'austeritat per abaixar el dèficit han estat un fracàs en tots els llocs on s'han provat. “Si Alemanya vol abaixar el dèficit amb austeritat, tindran el contrari”, alerta Koo, que els convida a aprendre de la crisi del Japó en els anys noranta. I tampoc és veritat que sigui l'estat del benestar la causa de tots els mals europeus: “La despesa en programes de benestar social, expressat com a percentatge de la renda nacional, era més baix en tots els països ara en dificultats que a Alemanya, per no parlar de Suècia”, afirma Paul Krugman en l'article Llegendes del fracàs, del 13 de novembre.

Per tant, haurem d'espavilar, perquè amb polítiques només d'austeritat i sense estímuls, ens espera una llarga temporada d'atonia i patiment a Europa.

L'evolució recent de la UE ha evidenciat la necessitat de superar l'actual cruïlla europea. O bé s'opta per una profunda reorganització política, que completi la unió econòmica i monetària amb una unió política que ens aproximi a un model més federal, una espècie d'Estats Units d'Europa. O, per contra, el desmembrament de l'articulat fins ara ens aboca a una reculada i a la inevitable tornada a un estadi pre-Unió Europea.

La primera via implica un reforçament de les institucions comunitàries i financeres, una potenciació del BCE com a prestador en última instància, l'emissió d'eurobons protegits amb les garanties de tota la UE, la supervisió única del sistema financer, la unificació de les regles de capital i solvència per a les entitats financeres… Es necessita una decisió política que implica una renúncia de poder dels actuals estats membres. En definitiva, substituir la voluntat dels estats per la voluntat europea. Tot plegat suposa dissenyar un nou model d'organització i relació més proper a la gent, i això esdevé una oportunitat per avançar en el protagonisme de les nacions i regions en la conformació d'un nou ordre europeu.

“Small is beautiful”, deia l'economista E.F. Schumacher el 1973. Avui el petit és bell i a més és poderós en la societat xarxa de la qual parla Manuel Castells. Cobra, així, ple sentit per a la societat basca una afirmació cada vegada més vàlida per a la societat global: la de “competir amb arrels”, la de “cooperar amb arrels”, la d'“innovar amb arrels” i la de “construcció social amb arrels”.

De fet, un dels canvis més notables de paradigma de la globalització és el que s'ha produït entre el que afirmava que “el global anul·la el local” de fa encara pocs anys i l'actual “local moves the world”. És a dir, el protagonisme creixent en el món l'està adquirint allò petit ben estructurat política, cultural i econòmicament. O, dit d'una altra manera, des d'aquell “el petit és bell” o “el petit és possible”, de George McRobie el 1976, hem arribat a l'actual explosió nano, que, sobre la base que el petit és diferent, porta Pedro Miguel Etxenike a afirmar, amb la clarividència de científic i basc universal, que som “davant del gran repte del petit”.

A The Harvard Kennedy School Review: 2011 Edition, Adam Price publica un treball recent –Small is cute, sexy, and successful…–, en el qual, després de contrastar dades dels últims 30 anys a Europa, afirma: “The Big Advantages of the Small… openness to trade, social cohesion and adaptability”. Això és, que les economies dels països petits estan més orientades que les dels grans a l'exportació –entre els anys 2000 i 2008 els països amb menys de 15 milions d'habitants van millorar les seves exportacions un 50%, en contraposició al 35% dels grans–, que els països petits són socialment més homogenis, que tenen més compromís amb l'equitat, i que els països petits són més flexibles, tenen més capacitat d'adaptació als canvis i transformacions i són més innovadors que els grans.

Constatacions semblants, per cert, a les que va realitzar el premi Nobel d'Economia Joseph I. Stiglitz en El malestar de la globalització (2002), quan explicava: “La globalització de l'economia ha beneficiat els països que han aprofitat aquesta oportunitat obrint nous mercats per a les seves exportacions […], però els països que més s'han beneficiat han estat els que es van fer càrrec del seu propi destí.”

I tot això dit per economistes i institucions de gran prestigi mundial. O, si voleu, parafrasejant el professor Xavier Sala i Martin, de la Universitat de Columbia, quan afirma en The Independence of Catalonia: The economic viability (1998): “As time goes by, the desirability of having smaller nations increases. And the economists who say so are not (I repeat NOT) some Catalan nationalists”. “Amb el temps, la conveniència de tenir nacions més petites augmenta. I els economistes que ho diuen no (i repeteixo NO) són nacionalistes catalans”, diu. Tampoc són nacionalistes bascos els economistes que sostenen això.

En aquest context es planteja la qüestió sobre la posició relativa del País Basc en relació amb la resta de països europeus. De la comparació d'una sèrie de variables rellevants segons les últimes estimacions publicades per l'Institut Europeu d'Estadística (Eurostat) el 21 d'octubre de 2011, Nacions Unides (PNUD) i l'Institut Basc d'Estadística (Eustat), s'obtenen algunes conclusions rellevants.

Una ràpida caracterització de la comunitat autònoma basca assenyala una taxa de creixement del seu PIB reduïda (0,3%), en virtut de la crítica situació que viuen les economies del seu entorn i receptores d'una part important de les exportacions de l'economia basca. Malgrat això, manté una posició intermèdia en les taxes d'atur (10,8%) i el nivell de dèficit públic (5,5%), i se situa al capdavant en ràtios de riquesa relativa per càpita (133% sobre la mitjana de la UE) i en l'índex de desenvolupament humà (IDH) de Nacions Unides (0,978).

Cal destacar, a més, no solament que en relació amb l'Estat espanyol, la comparació és positiva en tots els indicadors rellevants, sinó que es compara també favorablement amb els estats nòrdics més avançats, que es caracteritzen per tenir els nivells més alts de desenvolupament, en variables com ara el PIB per càpita, la taxa de risc de pobresa i l'IDH.

És evident, per tant, que la reduïda dimensió relativa del nostre país no és obstacle per ocupar posicions destacades en l'escenari europeu, fins i tot amb relació als països amb nivells més alts de progrés i benestar; i d'això deriva que el petit, no només és bonic, sinó poderós i efectiu des de la perspectiva socioeconòmica.

Si a això afegim la proximitat a la ciutadania –reclamació bàsica dels moviments de protesta tipus 15-M i dels nous corrents d'opinió pública–, tot plegat posiciona el País Basc en un lloc envejable per potenciar l'efectivitat, l'afectivitat, la democràcia i la confiança. Capital social, capital natural, tradició, innovació…, arrels i ales: les eines més poderoses per construir el nostre futur.

De tot el que s'ha exposat, en deriva el fet que el País Basc com a país, amb el mateix nivell independència-dependència que tenen altres països membres de la Unió Europea, resulta altament viable i, al meu parer, recomanable. Perquè, parlant clar, defensar la identitat basca dintre del nou entramat europeu, no solament és defensar un legítim projecte de nació en un món globalitzat; defensar la identitat basca és defensar també la nostra economia, el benestar dels nostres fills i filles.

En definitiva, defensar la identitat basca és indispensable per avançar en l'objectiu del desenvolupament humà sostenible per al poble basc.