Baixant al Pacífic

A trenc d'alba, ja amb la motxilla al muscle, m'hi trobe amb Marco Antonio Sagastume, el defensor a l'ONU dels drets garífuna. Com ahir, tothom dorm. El cel està gris. Potser ploga, però de segur que, després, el sol s'aixecarà un altre cop. Ens diem adéu amb una abraçada forta, no pas, però exempta de tendresa. Jo, amb un nus a la gola.

A l'embarcador, un fotimer de gent espera les llanxes. L'una anirà a Río Dulce; l'altra, a Puerto Barrios. Em decidesc per la darrera, cal fer-ne, almenys, una ràpida ullada.

Asseguda en un banc de fusta, hi veig apropar-se el porter de la selecció nacional de futbol. Ens saludem. Amic de Leonel i Magno, ens va acompanyar una bona estona per Livingston. Aquest home immens s'acomiada amb devoció de la mare, una dona esplèndida de 59 anys que ha tingut deu fills.

La llanxa va de gom a gom. De sobte, esclata el cel i comença a ploure. Els tripulants cobreixen prest equipatges i viatgers amb una lona. El paisatge és per la ruta de tornada més exuberant i humit que no pel d'anada. Encete conversa amb un neozelandès que tem anar a Coban. El tranquil·litze. L'exèrcit —li assegure— no combat contra el narcotràfic, que està tranquil; es limita a fer fora de les seues terres els indígenes, per ordre d'oligarques, transnacionals i govern. Decideix anar-hi. Espere que tot li vaja bé.

Els carrers de Puerto Barrios, ciutat de “mala fama” com totes les portuàries, segueixen un plànol quadriculat. Construïda per a embarcar la United Fruit Company els seus productes a Nova Orleans i Nova York, avui ja n'ha perdut el posat sòrdid de raval.

L'autobús de la Línea Dorada —nom prometedor— on puge té totes les places ocupades. Tothom torna a casa després de vacances. Al cap de mitja hora, l'aire condicionat deixa de funcionar. Fins a Quiriguà, la travessia esdevé feixuga a causa de la calor, tanta gent i una munió de xavals ocupant-ne els darreres en fase euforicoetílica.

A Quiriguà decidesc visitar les esteles d'un formidable jaciment maia. Més tard, puc prendre un altre autobús. Els seus monuments gegantins, fruit de la dèria constructora d'uns quants reis que duien al nom el mot “cel”, són joies gegantines encastades en aquesta ciutat bellíssima. Em dol haver d'anar-me'n enjorn; per primer cop, decidesc no tornar a viatjar a “velocitat de creuer” fora mesura. Finalment, he après que hi ha més delectança en la qualitat que no pas en la quantitat.

El segon autobús s'espatlla un parell d'hores més tard, gairebé al costat de la capital. Com el primer, va curull de personal resignat a la seua sort. Encetem un via crucis d'arrencades i aturades que finirà a 15 km de Ciudad de Guatemala. Així que truque a l'hotel i avise d'un ajornament segur. Acostumats als esdeveniments, em demanen comprensius que els telefone en arribar a l'estació per enviar-me un taxi, que, a partir de les 5 del vespre, la ciutat és perillosa. Encalmada, decidesc traure'n profit petant la xerrada amb el públic del meu voltant. Comence a pensar que estaria bé que escrivís un reportatge sobre els meus viatges amb autobús arreu del món.

En una de les aturades pregunte als “copatidors” si hi ha el costum de presentar reclamació. Llur somriure sorneguer hi és la resposta. Potser pensen que estic tocada del bolet; ara que, també nosaltres podríem entrar en situacions semblants, donats els sacrificis que estan començant a exigir-nos als de sempre i que afectarien, entre d'altres, els mitjans de transport públics; no pas, però, els de banquers, especuladors i polítics.

Finalment, a 10 km de l'urbs, hi ha l'última aturada, prou inquietant, perquè l'autobús es nega a continuar i n'hem d'esperar un altre, just al barri més perillós de la capital. Són ara mateix les deu de la nit. Interrogat l'ajudant del conductor, em “tranquil·litza” tot mostrant-me un parell d'armes de magnitud considerable.

A les onze hi arribem i, al cap de cinc minuts, tinc un taxista somrient a l'estació preguntant per mi. Ni tan sols el Pare Noel no hauria encertat amb un regal com aquest, just ara i ací, en una estació d'autobusos fosca i caòtica a les acaballes del dia.