Reportatge
Antònia Carré
Curial
Cavalca, riu i enamora
Diverses teories han mirat deposar nom a l'autor del ‘Curial'
La novetat de l'obra és que hi posaels clàssics que llegia la gent cultivada
L'autor
no és mai explícit enqüestions d'amor i de sexe
Si algú es pensava que el Curial e Güelfa era una novel·la de segona categoria, vist que la fama del Tirant lo Blanc li ha passat per sobre durant segles, ara no li quedarà altre remei que canviar d'opinió, examinada l'evidència.
L'evidència és l'esplèndid volum publicat pels Quaderns Crema. L'adjectiu li escau per diversos motius. El primer és perquè els autors, Lola Badia i Jaume Torró, presenten un text que no es farà formalment estrany al públic lector. Han optat per seguir les normes ortogràfiques fabrianes i per transcriure els diàlegs amb l'estil propi de les novel·les del segle XXI, això és, amb els parlaments introduïts per un guió i ocupant sempre un paràgraf propi. No és banal, això que estic dient, ja que les edicions més antigues tendeixen a agrupar diàlegs de diversos personatges en un sol paràgraf, la qual cosa entortolliga visualment la lectura. El primer escull està salvat, doncs, i el públic amant de les bones històries protagonitzades per cavallers valents i dames enamorades hi trobarà una font de diversió molt honesta, que no pas per això deixarà de ser plaent.
Al llarg de la novel·la Curial cavalca per mig Europa com un cavaller errant, com un heroi dels que feien justes i tornejos en els romans francesos del segle XIII, com Lançalot i Tristany, que són el súmmum de la cavalleria. Curial guanya sempre perquè és superior físicament i moralment als seus adversaris, per això riu en molts episodis, amb un riure suau, alegre, de satisfacció. A la novel·la riu tothom: els cavallers, el rei de França, les donzelles, les monges del monestir on s'hostatja Curial que va cap al torneig de Melú acompanyat per Festa, en un dels episodis més jocosos de l'obra, ple d'insinuacions eròtiques i de bon to. I Curial enamora les dones amb qui es topa: primer la Güelfa, una noieta viuda de quinze anys que el descobreix a la cort del seu germà, el marquès de Montferrat, i que decideix pagar-li l'educació cavalleresca. La Güelfa és una viuda bella que s'enamora de Curial perquè no pot “resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments incessantment la combatien”.
L'anònim autor no és mai directe ni explícit en qüestions d'amor i de sexe, sinó que fa suggeriments. Per exemple, deixa entendre que la Güelfa s'ha quedat viuda a causa de l'esgotament físic del seu jove marit, que va emmalaltir d'una febrada passats dos anys del casament. Després, més tendres jovenetes cauen rendides als peus de Curial: Laquesis, una bellesa alemanya que fa engelosir la Güelfa; Tura i Festa, dues donzelles que no deixen que el seu amor els creï cap conflicte perquè saben que Curial no pot ser per a elles; i, finalment, Camar, la filla de l'amo de Curial quan viu set anys presoner a Tunis, que se suïcidarà per amor a imitació de la Dido de l'Eneida de Virgili, en l'únic episodi amorós tràgic de la novel·la.
Si ens volem mirar les bambolines d'aquesta història sentimental i cavalleresca tan ben traçada per l'autor, Badia i Torró ens ofereixen uns comentaris que desgranen com ha estat construït cada passatge. Són cent cinquanta pàgines d'una saviesa i un rigor lloables. Per exemple, aquí es van explicant els recursos de l'Anònim per dotar de versemblança la història: els topònims geogràfics són reals. L'Europa per on es passeja Curial està dominada pels dos grans poders polítics d'aleshores –l'emperador d'Alemanya i el rei de França– i hi apareix també el rei Pere el Gran d'Aragó, a qui el rei de França considera el millor cavaller del món.
Tots els cavallers citats a la novel·la –aragonesos, catalans, francesos, borgonyons, etc.– pertanyen a llinatges documentats. Alguns ja els coneixíem d'estudis anteriors, altres són autèntiques troballes, com el llinatge del mentor de la Güelfa, Melcior de Pando, que podria evocar els Pandone de Venafro, documentats a la Nàpols d'Alfons el Magnànim. Aquí es van relacionant diversos episodis del Curial amb episodis de la prosa cavalleresca que li ha servit de model, com el Tristan en prose i el Lancelot en prose, que és on també havien après a contar històries Ramon Muntaner i Bernat Desclot, que són un altre model de versemblança per a l'Anònim, com ho són també les biografies de cavallers reals, com la del mariscal Bocicaut, molt famós a França, la germana del qual és la priora del monestir on s'aturen Festa i Curial.
Una prosa excepcional
En els comentaris –i en la introducció– també descobrirem que el Curial és un producte literari de qualitat excepcional, escrit en una prosa treballada, clara i elegant. Badia i Torró descriuen amb convicció quina és la consciència literària de l'Anònim, ens expliquen quins són els referents culturals que l'ajuden a bastir una novel·la on tot està absolutament controlat. La novetat que el Curial aporta a la novel·la cavalleresca és que hi posa els clàssics que llegia la gent cultivada de la primera meitat del XV perquè l'Anònim els tenia veneració. I els clàssics vol dir la narració de la guerra de Troia de Guido delle Colonne (ca. 1287), traduïda al català per Jaume Conesa el 1367 i que va ser un dels best-sellers de l'època, l'Eneida de Virgili, Boccaccio, Dante i Petrarca. Sobretot el Filocolo (1339-1341) de Boccaccio, una novel·la històrica –el Curial també ho és: està ambientada al segle XIII– on l'Anònim aprèn a construir una història sentimental i a dotar-la d'elements mitològics i de somnis que li donen una especial significació.
Abans del llibre de Badia i Torró ja sabíem que al Curial hi havia l'empremta d'aquests grans italians, però ells dos tenen el mèrit d'haver fet emergir moltes noves fonts i, sobretot, d'haver-los donat un sentit que explica quin era l'univers cultural de l'Anònim. L'Anònim admira Dante, Boccaccio i Petrarca perquè són escriptors de formació superior a la seva, perquè són capaços de conèixer la poesia i la història antigues i de saber-les interpretar a la recerca de la veritat natural i moral. Aquesta és l'activitat pròpia dels homes de “reverenda lletradura”, com es diu al pròleg del llibre III, activitat que proporciona coneixements i consolació a tots els que la practiquen.
L'enigma de l'autoria
El Curial e Güelfa s'ha conservat en un manuscrit únic, que actualment es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid. Li falta el primer quadern, el que hauria de contenir la dedicatòria i el nom de l'autor, cosa que ha donat lloc a les interpretacions més rocambolesques, des que Manuel Milà i Fontanals el va donar a conèixer l'any 1876. A principis del segle XX hi va haver qui va defensar que la novel·la era una traducció d'un original italià, atès el pes que hi tenia la literatura clàssica i italiana. A finals del mateix segle, algú altre va elaborar la hipòtesi que el Curial era una falsificació, perpetrada amb habilitat per Milà i Fontanals. En l'entremig, hi ha hagut una polèmica encesa entre els que han defensat que l'autor havia de ser per força un valencià i els que argumentaven que podia ser perfectament un català.
Badia i Torró deixen les coses ben clares. El Curial no se'l va inventar el prohom de la Renaixença, ja que els estudis de la lletra, del paper i de la relligadura del manuscrit confirmen que és de finals del XV o principis del XVI. Mai no es podrà saber amb certesa la procedència geogràfica de l'Anònim, ja que el Curial està escrit en un vulgar il·lustre de gust cortesà, allunyat de tot localisme de manera ben intencionada. També serà del tot impossible, amb les dades disponibles avui dia, posar nom i cognom a l'Anònim, per això, Badia i Torró consideren que l'única aposta segura és mirar de situar-lo a partir de la cultura literària que mostra. I això és el que han fet. L'Anònim hauria pogut néixer cap a l'any 1400, ja que la seva consciència literària, aguda i fins i tot agosarada, connecta amb l'ambient cultural ibèric de les corts dels Trastàmara.
Badia i Torró identifiquen el narrador amb Melcior de Pando, que adopta el paper de biògraf d'un cavaller imaginari, i fixen una data aproximada de composició de la novel·la que encaixa en la graella temporal que ja va proposar Martí de Riquer. El Curial es devia escriure entre 1440 i 1450, després de l'entrada d'Alfons el Magnànim a Nàpols (1442) i abans de la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs (1453), perquè els infidels no són un enemic estructural com ho són al Tirant lo Blanc, escrit després d'aquesta data tràgica per a l'Occident cristià medieval.
Podria ser Melcior de Pando –qui sigui que s'amagui al darrere d'aquest personatge de la novel·la– l'autor del Curial? És possible. Però bastir una hipòtesi per afirmar-ho seria fer volar coloms perquè partim d'un manuscrit incomplet. Per això Badia i Torró no s'hi capfiquen, conscients que “el millor que es pot fer amb les pèrdues irreparables és no insistir-hi”. Ells dos i Quaderns Crema han fet realment accessible un gran clàssic. Llegeixin la novel·la, ja veuran com se n'enamoraran.