Tot vorejant el col·lapse

Una administració que no pot pagar els seus funcionaris és que ja està al caire de la fallida. Som a prop d'una experiència comparable a l'Argentina de la presidència de De la Rúa (2001) o a l'Equador de Mahuad (2000) amb la diferència que el col·lapse financer de la Generalitat no només és una qüestió de malbaratament sinó també de confiscació dels recursos que Catalunya genera per part de l'Estat al qual pertany. Espanya i aquest govern de la Generalitat presidit per Mas, obstinat a continuar essent una comunitat autònoma espanyola, ens condueixen a un atzucac similar als pitjors malsons de la història llatinoamericana recent. Un drama encara més punyent que el que està vivint Grècia, la qual, en la seva condició d'Estat, almenys pot negociar directament amb la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional les condicions del seu rescat. En breu, doncs, s'evidenciarà el caràcter fantasiós del relat amb el qual Mas aspirava a vertebrar el debat polític, com s'esdevé en el cas del pacte fiscal, perquè l'ensulsiada econòmica de la Generalitat impulsarà la intervenció de Madrid i, de forma més o menys encoberta, l'anul·lació de l'autogovern.

L'executiu de Mas ja es pot fer el ronsa amb les seves propostes sobre la reforma del sistema de finançament, coquetejar amb diferents parelles de ball per aprovar els pressupostos, fer encàrrecs a la Fundació Catdem, i resistir-se a dibuixar un projecte clar de resposta a la negativa de la majoria del PP fins a finals del 2012 que potser per aquelles dates el funcionaris catalans ja estan obeint directament les instruccions de Mariano Rajoy. És el preu de les vacil·lacions, dels dubtes i de la manca de coratge. Mentre la majoria de l'estament polític català continua jugant a l'ambigüitat mesella, la situació de subjugació a Espanya es palparà amb més intensitat que mai.

Certament, és una injustícia que Espanya no sigui rescatada per Europa gràcies als recursos que usurpa a Catalunya i que s'aprofiti l'espoliació per legitimar la intervenció política de Madrid. Però com que Catalunya no té atributs de sobirania (i el seu govern i les seves classes dirigents es resisteixen a plantejar un conflicte en termes de poder), la justícia l'estableix l'únic sobirà constitucionalment reconegut: la nació espanyola, aquesta nació que ho té tot força més clar i des de la qual ja han decidit no posar problemes al marcatge de Brussel·les o de Berlín si a canvi poden satisfer les seves ànsies seculars de dominació tot rabejant-se contra Catalunya.

En el curs del debat d'investidura, Mariano Rajoy es va mostrar tan hostil cap a les demandes plantejades per Duran i Lleida perquè sap que, malgrat les victòries electorals de CiU, aquesta formació pateix d'una feblesa estructural. El discurs convergent és feble no sols perquè l'administració de la Generalitat s'hagi col·locat en una posició que depèn de la magnanimitat de l'Estat, sinó perquè el govern de CiU no té cap projecte polític solvent que amenaci l'hegemonia espanyola ara dirigida per la seva versió més ultra. Des del PP són perfectament conscients que Mas no serà capaç d'estripar les cartes i no tindran cap escrúpol a collar el país fins a extrems humiliants.

No es pot continuar en el simulacre, en la ficció d'un àmbit de decisió política que només s'ha engreixat durant trenta anys gràcies a una capacitat d'endeutament que ara arriba al seu límit, un desastre coronat amb el govern actual que s'ha revelat igualment incompetent i mancat de caràcter que els seus predecessors. Perquè, d'altra banda, l'excusa de la dilapidació durant l'era tripartida no es pot sostenir per més temps, Mas i els seu “govern dels millors” ja fa un any que són al capdavant de l'executiu i la gestió continua atrapada en la impotència: la pilota del deute públic de la Generalitat creix de forma desmesurada i el dèficit no es redueix segons les previsions. Que el quadre macroeconòmic català d'inicis del 2012 sigui tan aterridor demostra, d'altra banda, que la política de retallades i de desmantellament del sector públic ha estat un fracàs rotund.

Per continuar amb la ficció, el conseller Mas-Colell anuncia els impagaments de retencions d'IRPF a l'Estat i de cotitzacions a la Seguretat Social tot qualificant el gest de “tancament de caixes”. Però el que ha fet amb els funcionaris ha estat el contrari del “tancament de caixes”: pagar a Espanya abans de tot i privar els treballadors públics de la seva retribució. A més, el “tancament de caixes” és una acció deliberada, reivindicativa i de pressió en un marc de conflicte; no, com s'esdevé ara, una súplica agonitzant a l'Estat per manca de liquiditat.

La pusil·lanimitat de l'executiu català és tan feridora que sembla que, com anunciava Vicent Sanchis en les pàgines d'aquest diari, pels despatxos d'Economia es garfeixen a l'esperança que la Generalitat Valenciana, governada pel PP, caigui abans que Catalunya de manera que el govern de Mariano Rajoy, tot havent brindat ajut als seus coreligionaris valencians, no es resisteixi després a ajudar els catalans. Novament, doncs, l'única estratègia del govern de CiU continua passant per edulcorar el conflicte, fer la viu-viu i desitjar que la garrotada de l'amo no cogui gaire. Però, malgrat aquests deliris, és probable pensar que el PP serà implacable contra l'autogovern i que, esperem, en el proper cicle polític el poble de Catalunya exigeixi més fermesa, més valentia i més dignitat a aquells que el representen.