Desè aniversari sense celebració
Alemanya i França han incomplert el dèficit màxim 7 anys, el doble que l'Estat espanyol
La crisi demostra que compartir moneda sense govern comú i unió fiscal és començar la casa per la teulada
L'austeritat
i la cessió de sobirania semblen l'única alternativa
Brussel·les no ha previst cap festa commemorativa de l'aniversari
Desè aniversari sense celebracions. L'euro “és irreversible”, diu la versió oficial. Els seus 17 socis no en tenen “cap dubte” i estan “orgullosos” del que consideren “un dels principals èxits de la història europea”. Però és molt significatiu que, aquest cop, Brussel·les (molt donada a celebrar-ho tot) no hagi previst cap festa per commemorar els 10 anys de moneda comuna, més enllà del gest d'encunyar i posar en circulació 90 milions de peces de dos euros que recorden l'efemèride. L'estat d'ànim, el pessimisme sense precedents i l'ambient de fi del món que es respira a les borses o als passadissos de la capital comunitària, ja no ho dissimula ni Jacques Delors, un dels pares de la criatura.
“Obrim els ulls: l'euro és a tocar del precipici” pels seus “defectes d'origen”, ha reconegut el primer president de la Comissió Europea. En altres paraules: aquesta crisi ha demostrat que compartir una mateixa moneda sense tenir abans un govern econòmic comú i una unió fiscal que llimi els desequilibris entre socis és començar a construir la casa per la teulada, tan ingovernable com un Airbus A380 amb uns frens de bicicleta. Fins i tot el nou president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, s'ha atrevit a trencar el tabú d'insinuar públicament un trencament (els seus predecessors, Wim Duisenberg i Jean-Claude Trichet, no van fer-ho mai).
Els ‘PIGS'
Segons els càlculs d'UBS, Grècia i la resta de perifèrics pagarien amb una caiguda d'entre el 40% i el 50% del seu PIB la sortida de l'euro, a banda de l'inevitable corralito i fuga de dipòsits. I l'única alternativa és la nova Europa a l'alemanya que els caps d'estat i de govern dels 26, tots tret del britànic David Cameron, van acordar en la darrera cimera del 9 de desembre. Ja no és temps de pastanagues sinó de bastons, the party is over, i els porcs (els PIGS, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, com els ridiculitza la premsa anglosaxona) ja no poden volar. Si els perifèrics de l'euro volen poder celebrar algun dia els vint anys de la moneda única i seguir dins del club, s'hauran de flagel·lar amb una purga d'austeritat i retallades que els pot condemnar a recaure en una recessió profunda.
La refundació de l'euro es basa en la sacralització de les restriccions pressupostàries en les constitucions (com s'ha fet amb l'espanyola, fins ara intocable) i en una cessió de sobirania sense precedents. El flamant ministre d'Hisenda de Rajoy, Cristóbal Montoro, haurà de dur els seus pressupostos a Brussel·les abans d'aprovar-los al Congrés. Mister euro, l'eurocomissari d'Afers Econòmics i Monetaris, Olli Rehn, podrà obligar-lo a modificar els comptes i fins i tot multar-lo (amb 2.000 milions d'euros) si gasta massa. “Tots sabem el que hem de fer, però no com ser reelegits un cop ho hàgim fet”, admet el president de l'Eurogrup, el luxemburguès Jean-Claude Juncker. Rajoy té quatre anys al davant.
A canvi d'estrènyer-se el cinturó, però, els europeus del sud no rebran cap pastanaga de liquiditat que alleugi el seu deute públic i els doni alè. Ni eurobons, ni cap mutualització parcial del deute (els alemanys tenen convulsions només de sentir-ne parlar), ni tampoc no s'amplia de debò l'escarransit fons de rescat de l'euro, que es queda en només 500.000 milions d'euros, una xarxa de seguretat molt insuficient: si Itàlia (que deu quatre vegades més) necessités ajuda, seria com voler matar a escopinades un elefant. Draghi és ara l'únic bomber que pot anar apagant els incendis dels mercats, però tot apunta que el més alemany dels italians mantindrà els governs amb l'aigua al coll negant-se a anunciar cap compra massiva de deute públic. L'al·lèrgia alemanya a la inflació l'obliga a limitar la barra lliure de liquiditat a només els bancs.
L'obsessió de Merkel de culpar de tots els mals de la crisi els irresponsables governs del sud que han estirat més el braç que la màniga, no es correspon del tot amb la realitat. Alemanya mateix, en aquesta dècada de convivència, només ha complert tres anys el dèficit públic màxim del 3% del PIB. També França s'ha saltat les normes de Maastricht set anys i se l'hauria d'haver multat. Merkel i Sarkozy en culpen els seus antecessors, Gerhard Schröder i Jacques Chirac, que van pactar fer trampes i canviar les regles del joc. Berlín i París tampoc no han respectat el límit de deute públic del 60%. Des que existeix la unió monetària, la factura conjunta de la zona euro ha pujat de 4,6 bilions a 7,8.
L'Espanya de l'AVE
Paradoxalment, l'Espanya dels TGV a Conca i Albacete, la que es gastava 6.200 milions en la T4 de l'aeroport de Barajas, va complir les normes fins l'esclat de la crisi, mantenint a ratlla els números vermells i, fins i tot, acumulant superàvits del 2005 al 2007. I el seu sistema financer ha necessitat una tercera part menys d'ajudes que la mitjana europea, si més no fins ara. Des de l'esfondrament de Lehman Brothers el 2008, la UE ha invertit 1,6 bilions d'euros, el 13,1% del seu PIB, en plans de rescat dels bancs. I sis de cada deu euros es concentren en els irlandesos (25% del total d'ajudes), britànics (18%) i alemanys (15%), que es van empatxar comprant bons d'alt risc i altres porqueries financeres sense que ningú al sud els obligués a fer-ho.
“La crisi actual no és culpa de l'euro, sinó dels deutes públics estatals”, s'afanya a aclarir el portaveu de la CE Olivier Bailly. Brussel·les recorda que en aquests deu anys la zona euro ha mantingut la inflació per sota del 2% (als anys vuitanta superava el 10%) i que els 322 milions d'europeus s'han estalviat entre 20.000 i 25.000 milions en tipus de canvi.