opinió
De films i de neurosis
Quin lloc està disposada a donar als fills de la immigració la societat francesa?
El cinema francès del 2011 haurà conegut un d'aquests orgasmes col·lectius que solen ser més reveladors d'una neurosi de la societat francesa que de la qualitat intrínseca del seu cinema. El film Intouchables, d'Olivier Nakache i Éric Toledano, estrenat el 2 de novembre, supera ja els quinze milions d'entrades i podria, doncs, aconseguir batre el rècord absolut no només per a un film francès (Benvinguts al nord: 20,4 milions d'entrades) sinó també de manera absoluta (Titànic: 20,6 milions d'entrades). Qualsevol que sigui la seva carrera final, Intouchables ja forma part del trio de films francesos amb més entrades des del 1945. Tres films, tres comèdies, tres maneres d'evocar una mala consciència i de superar-la. Tres sessions de psicoteràpia col·lectiva al preu d'un tiquet de cinema. El primer d'aquests tres films, cronològicament, va ser La grande vadrouille (de Gérard Oury, amb Bourvil i Louis de Funès: 17,2 milions d'entrades), un film que va gosar fer riure amb l'ocupació alemanya. El 1966, en ple gaullisme, aquesta comèdia espaterrant va coincidir de ple amb la versió oficial de la història de la Segona Guerra Mundial: els francesos havien estat, gairebé tots, resistents. Tothom sabia que aquesta versió era falsa però la irrupció d'aquesta comèdia va permetre els francesos d'integrar-la com a certa tot fent veure que només anaven a passar una bona estona entre amics. El cas de Benvinguts al nord, de Danny Boon, és més subtil, ja que aparentment molts francesos no han sabut detectar el perquè de la fascinació que han sentit per aquest film, que parla del dret a la diferència cultural i lingüística. I d'aquesta diferència com a font de fraternitat i d'enriquiment mutu. Els francesos, delerosos intel·lectualment de formar un país uniforme, han sentit amb aquest film com la mort de les llengües dites regionals era una mancança dolorosa. Alguns se n'han adonat, la major part n'han rigut i prou.
Intouchables, per la seva banda, és una història d'amistat improbable (basada en un fet real) entre un ric tetraplègic i un jove d'origen africà que acaba de sortir de presó. L'enfocament promocional del film pot fer pensar que es tracta d'una comèdia que evoca sobretot el lloc dels minusvàlids en la societat del segle XXI. Però, de fet, planteja el problema de la immigració, amb aquesta pregunta candent i, és clar, mai dita obertament: podem confiar en els immigrants? Podem donar feina a joves que tenen colors de pell tan diferents? Quin lloc està disposada a donar als fills de la immigració la societat francesa, avui, entre atur, Front National, suburbis empobrits, islamisme real o imaginat i delinqüència petita o gran. Els francesos riuen amb aquests films i aquests riures poden tenir dues conseqüències: fer-los progressar o fer-los oblidar amb bona consciència.