Ambaixades (I)

Les tropas nacionales, els seus mitjans de comunicació, els articulistes a sou i l'ajut de l'avantguarda espanyola d'aquí, estan aconseguint els seus darrers objetivos militares: posar fi a l'arquitectura institucional exterior, bastida del 2007 al 2010. Els arguments per desballestar tot el construït per donar visibilitat internacional a Catalunya (economia, cultura i personalitat nacional), de forma institucional, són diversos. A més de la crisi, es diu que com que Espanya té representació exterior, és sobrer que en tingui Catalunya, per no duplicar esforços. La fal·làcia és colossal. Justament, en temps de crisi, és quan cal sortir per fer-se conèixer i no esperar que de fora vindran a interessar-se, espontàniament, pels nostres atractius: productes, serveis, paisatge, cultura, llengua, iniciativa empresarial, possibilitats de negoci i inversió, societat de valors, etc.

S'ha constatat que l'activitat econòmica és 14 punts superior en aquells països on els governs tenen representació que no pas on no en tenen cap. Espanya ho ha entès tan bé que, els darrers anys, ha obert una vintena d'ambaixades noves en diferents punts, àdhuc en llocs on gairebé no hi ha súbdits espanyols, ambaixades que també paguem els catalans. Quan van mal dades, doncs, no es tracta de tancar-se a casa, sinó d'obrir-se a fora. És d'il·lusos creure que Espanya ja ens representa i dóna una imatge d'estat plurinacional i plurilingüístic, sinó ben al contrari. La imatge és uniforme i monolítica: una llengua, una cultura, una nació. Només cal entrar a la residència oficial de qualsevol ambaixador per veure quina mena de llibres, i en quina llengua, tenen als seus prestatges.

Amb el que costava la Maison de la Catalogne a París en vam tenir prou per pagar les delegacions de Catalunya a París, Berlín, Londres i una part de la de Nova York. Més endavant va obrir-se Argentina, l'estat del món amb més catalans després de França, i amb responsabilitat sobre Xile, Uruguai, Paraguai i Brasil, un dels mercats més emergents. Ara el govern català, cedint a les pressions del PP, ha tancat Buenos Aires. Al capdavant de cada delegació, on s'aplegaven les diferents oficines existents (Llull, Acc1ó, Turisme, ICIC, etc), hi havia un delegat i un adjunt. I punt. Això eren les delegacions. El delegat tenia –ara se li ha tret– una funció política, institucional, de representació de Catalunya davant les autoritats del país i el cos diplomàtic acreditat a cada indret, directament, sense filtres ni dependències de ningú que no fos la Generalitat, per defensar millor els nostres interessos econòmics, culturals i polítics.

No hi fa res que Extremadura tingui una magnífica –i lògica– seu a Lisboa, o que Múrcia fos a Nova York abans que la delegació catalana. Elles no són un problema per a l'Espanya uniforme i que xucla de l'esforç fiscal català. Nosaltres, sí. I més quan els delegats ja tenien valuosíssims contactes amb el govern de cada país, els parlaments, els partits, les universitats, els mitjans de comunicació, les organitzacions empresarials, sense oblidar les relacions fluides amb els ambaixadors dels diferents estats i la familiarització amb l'activitat diplomàtica. En quatre anys, vam signar 178 acords internacionals, som l'únic govern d'un país no sobirà que té una desena llarga de convenis signats amb l'ONU i hem pogut parlar diferenciadament en reunions internacionals. La reacció de la reacció era esperable. El que no ho hauria d'haver estat és la de la Generalitat, desmuntant una obra començada, imprescindible per a un país que figura que ha de fer una transició nacional. La marxa enrere ja apareix com a incomprensible davant els interlocutors internacionals que s'havia aconseguit d'obtenir i ens torna al nivell d'allò que no volem ser: unes províncies més d'Espanya.