Cultura

memòria

eva vàzquez

Àngel Marsà: joventut i rauxa El crític amic

El miler d'obres d'art de la seva col·lecció personal, que va donar el 1982 a Girona, formen el conjunt més important en nombre dels fons d'art municipals, però el seu propietari, escriptor bohemi als anys vint i destacat crític d'art en la postguerra, continua sent un gran desconegut

Molt abans de convertir-se en un dels crítics d'art més citats de la postguerra, Àngel Marsà i Beca (Girona, 1900-Barcelona, 1988) va fer molta vida de nit. No era gaire inclinat a recordar-ho, i a la seva pròpia família aquest passat atrabiliari i una mica cràpula continua envoltat de reserva i misteri. El seu fillol, el traumatòleg i pintor Josep Marsà Vila, fill del reconegut lingüista portbouenc Francesc Marsà Gómez, que l'havia visitat a la casa de Calonge a mitjan anys setanta i l'havia trobat del tot inofensiu, envoltat de la seva col·lecció de joguines velles, càntirs en miniatura i xiulets mallorquins, explica que les seves ties solien acompanyar qualsevol referència al vell crític amb exclamacions enigmàtiques pel seu passat llicenciós. Però si en algun moment hi havia hagut atreviment en la seva vida, Josep Marsà no n'hi va veure cap rastre quan el va conèixer. D'aquell germà del seu avi en realitat no en sabria gaire res més del que ja coneixia tothom: que s'havia dedicat durant quaranta anys a la crítica d'exposicions, que ell mateix també secretament pintava, que havia reunit una considerable col·lecció d'art, principalment gravats, cartells i dibuixos que li regalaven els artistes que promocionava, sobretot a través dels seus Cicles Experimentals d'Art de la galeria El Jardín, i que l'any 1982, ja a la vellesa, repartiria tots els seus tresors (les pintures, l'obra gràfica, les curiositats de terrissa, la biblioteca) entre els ajuntaments de Girona i Calonge. El destí d'aquest fons, conservat en magatzems municipals des de llavors, és incert, però la seva envergadura (més de 900 peces, sense comptar-hi els llibres i els bibelots) i el seu escàs aprofitament, que ha adquirit actualitat a propòsit del debat recent sobre la conveniència o no d'adquirir el fons de Rafael Santos Torroella, inviten com a mínim a interessar-se pel seu propietari.

Àngel Marsà va néixer a Girona com aquell qui diu de manera fortuïta, seguint la itinerància de la feina del pare, un ferroviari de Sants que tenia set fills més, dels quals ja n'havia vist morir dos. Que el novè veiés la llum a Barcelona el 1904 permet datar almenys d'aquell any el retorn de la família a la capital catalana, on Marsà aviat revelaria prou aptituds artístiques per matricular-se a l'escola de Llotja, sota el mestratge del valencià Josep Mongrell, tot i que la mare, vídua des del començament de la guerra del 14 i amb nou fills per mantenir, devia veure aquella elecció com una maledicció. No en viuria mai, de la pintura. Sortint de classe, a tot estirar, s'arribava fins a les galeries Dalmau o, preferentment, fins a algun dels cafès del carrer del Cid o del Conde del Asalto, en aquell districte cinquè d'abans de l'higienisme republicà freqüentat per estibadors de moll, traficants, pistolers, prostitutes i jovenets tocats d'un romanticisme exaltat com Marsà. Aquí va sentir per primera vegada la crida de la seva veritable vocació: seria escriptor o, en el seu defecte, embriagat per Raquel Meller, cupletista en algun cabaret. Mentre no arribava el moment, es dedicaria al periodisme, va decidir. Així va entrar, amb 19 anys, a la redacció de La Tarde, i al cap de pocs mesos ja fitxava per El Progreso, l'òrgan oficial dels “cadells bàrbars” del lerrouxisme, com els anomenava la premsa catalanista de l'època, gràcies al director del qual obtindria una plaça de funcionari municipal que li asseguraria els cèntims per acabar la nit a l'Edén, La Criolla o el Refectorium i enamorar alguna modisteta o cantant lleugera, com la parisenca Georgette, que el seguiria en un viatge a Algèria el 1926.

Aquests són els anys de màxima mobilització política de Marsà, que culminarien en les eleccions municipals de 1931 amb la seva inclusió en la Candidatura Republicana Autònoma de Francesc Casas Sala pel districte d'Horta-Guinardó. Era la conseqüència natural de les companyies que freqüentava, entre les quals hi havia des de revolucionaris i anarcosindicalistes com Àngel Samblancat, Àngel Pestaña, Alfons Vidal i Planas, Mateo Santos o Francesc Madrid, com joves radicals de l'òrbita de Lerroux, des de Jordi Vinaixa, l'assassí frustrat del Noi del Sucre, fins a Eduardo Carballo, Rafael Ulled, Pedro Nimio (J. Francesc Bosch i Pons) o Abel Velilla. Ben mirat, uns i altres tenien en comú el populisme, un cert decadentisme romàntic i un culte semblant a la violència. Marsà ja havia tingut ocasió de posar en pràctica la seva vena bel·licosa el gener de 1921 amb la redacció del Primer Manifest Vibracionista, un text pensat per donar assistència teòrica al dinamisme pictòric de l'amic Rafael Barradas però que l'interessat es va negar a firmar, escandalitzat amb el to procaç que hi feia servir Marsà, acusant dadaistes, cubistes i futuristes de “dulzarrones maricas del arte”.

Amb el temps, moderaria el llenguatge i fins i tot promouria, amb l'escultor Claudi Mimó, una efímera Associació de Pintors i Escultors de Barcelona que, en l'única exposició que van organitzar, el 1929 a la Sala Parés, no es caracteritzaria precisament pel seu caràcter trencador. Potser hi va tenir a veure haver assistit, el 1928, a la fi desgraciada del desenfrenat Plató Peig, o el naixement, l'any següent i fruit de la unió amb l'asturiana Aurora Fernández, del seu primer fill, Àngel Marsà Fernàndez, que abraçaria el sacerdoci (tindria també una filla, Margarita, morta de leucèmia a la trentena). En canvi, durant tota la dècada va continuar sent fidel als baixos fons, atret per la truculència de l'ambient i el seu irresistible potencial literari, que explotaria en novel·les de quiosc de cert èxit, com ara La voz de la sangre (1922) o El peso de la carroña (1926), i sobretot a Los bajos fondos de Barcelona (1923), una sèrie per entregues, firmada amb el pseudònim d'Enrique Mistral, que es considera una “autèntica guia de la mala vida”. De tota manera, el seu principal reconeixement literari arribaria amb La montaña iluminada (1930), un “catàleg espiritual” de l'Exposició Universal de Barcelona escrit amb Lluís Marsillach. En català, al llarg de 1924 publicaria El retorn, Don Juan barceloní: escenes de la vida de nit a Barcelona, La vida gris del senyor Gris i L'heroic senyor Miquel, dins La Novel·la d'Ara, a més de contes infantils (Els fills del capità Botabara, La princeseta o El Pic vermell), sense deixar de fer campanya, però, pels radicals, ja fos impartint conferències o editant el 1930, junt amb Carballo, un recull de discursos del seu mentor, Alejandro Lerroux ante el momento actual, en una mostra més de l'esquizofrènia ideològica dels anys de la dictadura primoriverista. D'aquestes relacions perilloses i la seva suposada filiació a la maçoneria vindria el procés de depuració que al final de la guerra comportaria la seva expulsió de La Vanguardia, on durant la República havia arribat a ser la mà dreta de Gaziel. Durant els primers anys del franquisme, faria sovint de traductor per a Josep Janés, firmant com Àngel M. Bécquer, fins que va assumir les pàgines de crítica, primer literària, després artística, a El Correo Catalán.

Titolet
Text.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.